Tot està inventat

Vols casar-te amb Mario?

2011-05-31T10:39:00.000+02:00

by Felip

Aquest dies tothom estava pendent de l'anunci d'Estrella Damm... i s'ha confirmat la idea que no està mal (es veu algun cul) però és repeteix. Consens total a casa meva: S'ha de canviar la fórmula. Les coses cada cop ens cansen més ràpid. Al Tot està inventat som molt més partidaris de l'spot de 1998. Sí, el dels aliens i una Mònica Van Campen fan del bodypainting ensenyant uns pits platejats... Aquest vaja:

Coincidint amb el d'Estrella, aquests dies ha sortit també el de Veri... sí aquell que diu que no està basat en una història real, sinó que és real. Aquest:

Ei, pell de gallina. Però al TEI, de nou ens agrada més una altra cosa:

Friki perquè sí...

Traumes de sota mà

2011-05-30T00:59:00.000+02:00

by Miki

Pel·lícules que deixen empremta als nostres calçotets, escenes que ens desvetllen més que la setmana fantàstica de la "enchilada". Efectivament, avui parlarem dels moments de la història del cinema que més ens han traumat, que més ens han posat els pèls de punta.

No en equivoquem ara, avui no recordarem als Freddys, Jasons i calbs sortits abans d'hora d'una sessió d'acupuntura.

Això és el què passa quan no dones propina a l'acupunturista.

Avui ens centrarem en aquells moments terrorífics i frapants que malgrat tot pretenien emocionar-nos i tot el què van aconseguir és donar-nos un cruel bany de realitat amb dosis de terror encobert.

La primera aturada és obligatòria, ja que poques mort han fet tan de mal com la de Mufasa.

Darth Vader, Mufasa... El cinema no estima molt a Constantino Romero

El què fora el pare de Luke ara moria deixant orfe al cadell més repelent des de que en Son Gohan va enviar en Cèl·lula a dida. Tan la mort en plena Operació Sortida nyu com els plors del consentit fill han omplert consultes de psiquiatres a doju.

Els nostre segon record no te res a envejar al lleó amb l'esquena més sana i descansada del món, per què cas a part mereix La Història Interminable.

Serà interminable mentre segueixi enviant gent a teràpia

Aquí més que una sola escena ens hauríem de quedar amb el metratge sencer, però com que ara no podem anar fotograma a fotograma ens aturarem al pilot del rat-penat/ala delta amb aquella cara d'eterna ressaca, i molt especialment l'horrorosa mort del cavall d'Atreyu, Artax, oferta amb tot luxe de detalls i prenent-se tot el temps del món en recrear-se en l'ofegament de la pobre bèstia.

Encara sencers? No teniu ganes de cremar l'ordinador? Encara no mireu la finestra amb altres ulls? Anem doncs a per l'últim record, la cirereta del pastis.Sí, amics, la mare de Bambi.

A les files de Disney s'amaga un greu conflicte paterno-filial

Com passar per alt un dels moments més traumàtics i insensibles? Una de les teràpies més animals per resoldre complexes edípics i un cop més deixen orfe a una criatura que a la vida real hauria mort de gana abans de conèixer al conill.

Em d'estar alerta, la por pot aparèixer de moltes formes i molts cops sense avisar-nos.

Ni un pèl

2011-05-22T18:58:00.000+02:00

by Miki

Aquesta setmana preparem un post d'aquells que amaguen un fons reafirmatiu i casi terapèutic per algun membre de l'equip del Tot Està Inventat amb problemes greus d'autoestima. Evidentment no donarem noms per evitar la humiliació pública.

Aquesta setmana veurem els més cèlebres calbs del nostre passat! (oi que no s'ha notat?) Perquè la nostra infància i joventut està ben farcides de grans personatges sense pel al cap. Ficció televisiva, còmics i fins i tot al món de la publicitat.

Aquest món hagués estat un paradís per a criminals sense l'inestimable feina del gran i suspicaç Kojak.

Més alt que Ironside i més sa que Colombo

I és que a banda de donar nom a un dels caramels amb pal més populars del nostres dies d'institut gràcies al seu interior de xiclet, Kojak ha estat i encara és tot un símbol i exemple per aquells que no perdem ni un segon per pentinar-nos al matí.

Però tot i que l'amic Kojak no hagués estat el món criminal no ho hagués tingut fàcil per fer maldats. Si saltem de la pantalla petita a les pàgines d'un còmic tenim a un dels més grans herois barcelonins (lloc oficial de residència): Mortadelo!

Abans d'ell no sabia què era una "levita" a banda d'aguantar-se a l'aire.

Com deixar fora de la gran llista dels sense pèl a l'heroi dels tres colors (els que va necessitar Ibáñez per crear-lo. Molt no s'hi va gastar, no)? L'agent secret amb nom d'embotit que anys enrere portava la cara de Popeye ocupa un raconet molt ben guardat al nostre record, i a més ho fa en representació del seu cap i company, Filemón, qui no entra al post d'avui per un pèl. Bé, per dos.

I com em avançat al començar també tenim temps pel món de la publicitat. M'imagino que molts ja haureu deduït de qui parlaré. Aquells que hagueu pensat en el calb de la Loteria, en efecte, no mereixeu el meu respecte! El senyor que reparteix il·lusió a tothom menys a mi queda a l'ombra del gran calb dels espais publicitaris i que per molt que li canviïn el nom sempre serà per a nosaltres Mr. Proper!

Per les celles sabem que te una edat, i per la postura i l'arracada que abans era goril·la o pirata.

Sí, ja sé que ja no es diu així, però què voleu que hi fem? Per nosaltres sempre serà Mr. Proper, un dels icones eròtics més populars de la Transició i anys posteriors.

Com veieu tenim on triar i remenar per trobar a la nostra admirada bola de billar. Segur que vosaltres en teniu alguna. Què me'n dieu? Quin és el vostre calb preferit? Si és un dibuix animat que no us faci vergonya dir-ho. Si sóc jo més us valdrà que us ho feu mirar.

Un detallet per otakus

2011-05-07T18:57:00.000+02:00

by Miki

Una setmana més ens delectem al fantàstic món de la paròdia. Avui ens fiquem al món de l'Anime i les sèries de la nostra infància.

Aquí us presentem els 3 episodis de Meganime XXL, una parodia de totes les series de la nostra infància feta per un grup de joves catalans: el grup Parodietes Team.

Han aconseguit aglutinar totes les series que en algun moment han pogut significar alguna cosa per les nostres infàncies i turmentadores adolescències.

Sargento Darth Constantino

2011-05-02T09:45:00.000+02:00

by Felip

Jo de gran vull ser com Constantino Romero... calb i amb bigoti, però amb una veu que pot fer tremolar les portes de l'infern. Veu de tro. Veu de dolent. Veu d'amo del món. Paul Newman podia despullar una dona amb la mirada, però no seria capaç de desintegrar-li les calcetes amb un monosíl·lab... Constantino sí, encara que fossin les de Montserrat Caballé. En fí, Constantino Romero és la veu d'on emanen tots els Chuck Norris Facts.

Pot sonar a conya, però no ho és. Coi, que Constantino Romero és manxec, com Iniesta, i parla català! I a més va posar la veu a Darth Vader. O era al Sargento de Hierro? O als dos? Segurament als dos, i alhora!

Bé, tot plegat només per dir que us mireu aquest vídeo. Que té gràcia. Darth Vader mola, però mola més si es combina amb el senyor que pixa napalm... i sí, els dos són Constantino Romero

Constantino Romero és la única raó per la que no vull que desaparegui el doblatge. Bé, ell i el gordo cabrón...

Un cine millor és possible!

2011-04-23T23:56:00.000+02:00

by Miki

Des de fa ja un temps no fan més que créixer les queixes sobre el preu de les entrades de cine. Ja es diuen coses com que amb el què costa una entrada, les crispetes i alguna cosa per beure (perquè s'ha de tenir molt de valor per menjar-se les crispetes sense quelcom per no morir de sed) ja es podria pagar una entrada però pel pis.

Podríem pensar que aquests elevats preus son deguts a la gran qualitat del cinema que s'hi projecta, però no ens enganyem, remakes de clàssics dels 80 i adaptacions literàries no son una època d'or pel cinema, la veritat i no ajuden a fer baixar el descontent general.

Però amics, amigues, alienígenes i plantes inanimades (amb una sorprenent capacitat per sintonitzar la ràdio) ens ha arribat una solució, una possible alternativa per fer que el cinema valgui cada euro que paguem. Una fórmula barata de la ma de Carlos Areces i els amics de El Jueves per reciclar els clàssics del cinema en nous i emocionants títols amb tot, tot i tot.

Per cert, la fascinant cançó què acompanya és Yo Amo el Jamón de Los Berzas.

La BBC ens porta la contrària

2011-04-20T11:51:00.000+02:00

by Arnau

Doncs ara resulta que el Felip ens posa en problemes. Ja sabeu que en un dels darrers posts el senyor Felip Gordillo va decidir que ja n'hi havia prou de parlar de Star Wars i que havíem obviat una altra gran saga de ciència ficció: Star Trek.

Fins aquí tot bé, però ara resulta que els amics de la BBC s'ho van prendre a la valenta, ja que són fans de Darth Vader i la seva tropa. Per demostrar el seu desgrat van incloure sables làser a la primera promoció que van emetre. El problema és que era la promo d'un torneig de golf tan famós com el Màsters 2011.

Aquí en teniu la mostra:

Així que ja sabeu, si voleu fer enfadar a la BBC mireu-los a la cara i digueu: teletransporta'm, Spock!

Pedra, paper, tisores, llangardaix SPOCK!

2011-04-11T11:08:00.000+02:00

by Felip

De vegades "veo muertos", altres penso que "Yo he visto cosas que vosotros no creeríais", però el que si tinc clar és que el Tot està inventat té el deure "d'explorar nous mons, cercar noves formes de vida i noves civilitzacions". No, espera un moment, aquesta era la missió de la nau especial USS Enterprise, és que de vegades amb tants referents em perdó. Total que sigui una missió pel Piccard o pel TEI, hi ha una cosa clar (ara sí): els trekkies deuen estar molt decepcionats amb aquest blog!

En tres anys només hi ha quatre o cinc temes d'Sat Trek. És més, Star Trek apareix en el nostre immens núvol de tags (signe de la nostra gran cultura) al costat d'Star Wars amb una mida de lletra ínfima. Per acabar-o d'adobar, tenim un vídeo en què l'estrella de la mort destrueix l'Enterprise. "Qui s'han cregut que som nosaltres?" que diria en Worf. "No us rebento perquè ara no us veig" que diria el bo d'en Georgie Laforge.

Total, que hem pensat que resoldrem aquest greuge i de passada sabrem quants dels que ens llegeixen o ens escolten a RCB són trekkies de veritat. A veure qui té els sants nassos d'encertar els noms de tots els que surten en aquesta fitxa:

Sí, son tots els personatges de les prop de mig milió de parts i pel·lícules d'Sar Trek. Sí, és un repte, però us dinem una pista: el de les orelles de punta no és J.J. Ibarretxe.

Ah, el link: Bona feina de John Martz

Una icona val més que mil paraules

2011-04-06T09:23:00.000+02:00

by Felip

Avui cuinem un post amb dos cullerades de geni minimalista i una de nostalgia cinematogràfica. En altres paraules, què hauria passat sí hi hagués una llei que obligués a dissenyar els cartells de la pel·lícules només amb icones? Que seria una llei estúpida, d'acord... però a banda d'això? Que Viktor Hertz estaria forrat, si és que no ho està ja.

Sí, és "La semilla del diablo" conceptualitzada en una sola imatge. Us agrada? Sí? És el que tenen els pòsters icònics... que molen més. Com el català antic.

Aquest és només un exemple del seu treball, el que ens ha sembla més enginyós. El podeu trobar sencer a la seva web, on a més hi ha la versió per imprimir.

Via: Microsiervos

Per fi, Indiana Jones torna de veritat

2011-04-04T09:30:00.000+02:00

by Arnau

No és habitual que al blog del Tot està inventat parlem del futur. Normalment ens centrem en el passat i, com a molt, en un present pretèrit. Però aquest cop hem de parlar d'elements que encara no existeixen. I és que un tal Luis Angel Alexandre s'ha dedicat a treure una nova aventura gràfica d'Indiana Jones, partint de la mítica Indiana Jones and the Fate of Atlantis i basada en la primera pel·lícula del mític arqueòleg. Senyors, senyores, aquí teniu el vídeo de presentació de la demo de Raiders of the Lost Ark (A la recerca de l'Arca Perduda):

Ara per ara el projecte avança lent, però ja podeu baixar-vos una demo a Indiana Jones, es tracta encara d'un acostament i no dura molta estona, però si entre tots li donem forces, segur que en Luis Angel es decideix a seguir.

I és que ara es fan molts videojocs, però algú em podria dir una aventura gràfica dels últims 10 anys millor que Indiana Jones and the Fate of Atlantis?

Seguirem informant.

Via: Vidaextra

El "pito" del "serenu"

2011-04-02T19:58:00.000+02:00

by Miki

Ja està bé! Fins aquí podríem arribar! Què? No us en heu adonat? No us indigna el tracte que rebem? No parlo ni de l'Estatut ni de la Secció de les Efemèrides. Em refereixo al tracte que rebem els éssers humans fora de casa. Som la minoria marginada de les estrelles o els eterns dolents, com a Star Wars.

Imperialista no treu el tenir consciència.

És cosa meva o tots els membres de l'Imperi Galàctic son humans? Fins i tot els que no son clons! Qui és el cap de personal, Joseph Goebbles? Amb lo bé que vesteix un Ewook vestit de comando o amb l'uniforme negre d'oficial.

I aquí encara que dolents, si més no tenen una certa importància. A altres universos no tenim tanta sort. Per exemple Camp de Batalla la Terra.

Aliens amb rastes i varietat ètnica.

"Humans esclavitzats i tractats de rucs per una colla d'extraterrestres lletjos i horteres" és el que esteu pensant. Doncs no, el maltractament al que ens sotmeten és una tortura de dues hores amb un missatge de la Cienciologia amb Drag Queens rastes i un guió infumable.

I això sense plantar cara, perquè quan plantem cara és pitjor. A Mars Attacks ens cauen un gec de pals per totes bandes per part d'un grup de marcians baixets amb caps que semblen enciams passats.

Semblen una parada de verdures del mercat.

I ni prenent-nos el conflicte en serio ens prenen seriosament. Ni a Independence Day ni a La Guerra dels Mons ens respecten el més mínim. Ens entren a casa amb una prepotència que només els falta escupir-nos a un ull quan passen pel nostre costat.

Que et donin una segona oportunitat i perdis davant de Cruise és per emprenyar-se.

A veure si ens fem respectar una miqueta fora de casa que un dia d'aquests vindran a invair-nos els amics d'E.T. en una operació que semblarà l'atac de les deposicions vivents (Walking Turd).

Se't caurà el pèl

2011-03-28T11:26:00.001+02:00

by Felip

Toca un post descompresor després que els ànims estiguin molt escalfats amb l'últim post del Miki. Sí, ja sé, li haurem d'estirar les orelles per penjar una foto de la pilila del Songoku! Però tranquils, tinc la solució per evitar que ens pugi la bilirrubina: Nicolas Cage.

Si un senyor que amaga en una gàbia - cognom - un cognom que el delataria: Nicolas Kim Coppola. Un cognom - el real - que diu molt de la seva família i potser poc del seu talent, encara que li van donar un oscar pel videoclip de la cançó d'Amaral "Como Nicolas Cage en Leaving Las Vegas".

Però atenció, perquè Nicolas Cage també és un home que diuen que té: dues illes a les Bahames, un milió de dòlars en còmics, un vàter d'or, caps miniaturitzats estil jibaro i un esquelet de dinosaure. Això sí que és tenir talent per saber gastar la pasta!

Ah, i també té una vintena de perruques. Si no, fixeu-vos en aquest vídeo. El fantàstic declivi d'una carrera i d'un pentinat!

Veient el vídeo no puc evitar pensar en Jesús Puente las Pinzas Lasvi contra la caída del cabello y el "Hay si te hubiera conocido antes".

Com a mínim al Tot està inventat això del cabell ho portem amb certa dignitat!

Sexe, sexe, sexe!!

2011-03-27T16:07:00.000+02:00

by Miki

Premi per qui endevini de què parlarem al post d'avui! Sí amics, de sexe (que ja anava sent hora). Perquè si hi ha quelcom que ens ha acompanyat tota la vida aquesta cosa és el sexe.

Ja la introducció de Érase una vez la Vida tenia aquell punt marranot

Ja de ben petitets el sexe s'ha manifestat en tot el seu esplendor, però potser no ens n'adonàvem. No em creieu? Algú no ha tingut mai a classe al parvulari al nen exhibicionista que sempre anava amb la tita enlaire (sí, la tita, perquè a aquesta edat el que tenim és tita) o a la nena que sempre tenia les mans ocupades pujant-se la faldilla per ensenyar a tothom les calces (el dia que li van comprar pantalons van matar un art).

Si es que amb models així...

Amb els anys prenies consciència de les coses i els baixos fons ja no veien món amb tanta freqüència. Això queda substituït per jocs d'entrada més innocents però carregats d'intenció com el "Conejo de la Suerte" o el joc de Veritat o Atreviment.

Les nostres ments perverses començaven a despertar tot just a les portes del paradís onanista que és l'adolescència.

No afegirem res més, senyoria.

Un cop passada l'adolescència la cosa no canvia tan. Elles segueixen buscant a algú que sigui capaç de no dir cap tonteria com a mínim durant un minut (bona sort) i ells segueixen buscant quelcom que explicar als amics entre nadala i nadala.

Que fàcil era quan erem ben petitets. Només et calia posar-te a la rotllana i esperar el teu torn o si tenies sort li podies veure les vergonyes al teu enamorat o enamorada abans de dir-li "hola" i amb l'afegit de poder-les comentar després en un col·loqui apassionant. Una sensual prova de que no tot temps passat va ser millor, però si més pervertit!

Parelles necessaries i no tan (i episodi 3)

2011-03-20T20:31:00.000+01:00

by Miki

I com us vaig prometre tanquem la nostra trilogia sobre parelles de la ficció i ho farem amb les parelles en discòrdia. No, no parlarem de Simon & Garfunkel, parlarem dels duos units per la rivalitat. Lleig i guapo, carismàtic i marginat, el bo i el dolent.

Crec evident començar per la parella rival més carismàtica i mítica de la nostra infància: Son Goku i Vegeta.

Tot i el cabell en Goku li treu un cap a en Vegeta.

Ja sé el què em direu alguns: "si aquest parell van acabar sent amics". Potser si però en el fons sempre han estat rivals. Si ni tan sols les seves dones es suportaven entre elles. És la combinació perfecta: la innocència i casi analfabetisme d'en Goku amb l'enginy i poètica de l'insult d'en Vegeta. Casi insuperable.

I de fet no he trobat una altra parella que els superi, però si una que s'hi acosta: Oliver Aton i Mark Landers.

No és conya, Benji acaba al Bayern de Munich, Lenders a la Juventus i Oliver al Barça!

Això és una rivalitat en condicions, si senyor! Per al nen amb cara de no haver trencat mai un plat li posen al moreno mal carat amb una pinta de gitano que tira d'esquenes. Un moment. Això em sona molt!

Però no totes les parelles de rivals han sortit tan ben parades com els citats. Alguns protagonistes de series no ha tingut la sort de trobar rivals dignes per a ells. És el cas de Chicho Terremoto.

És preocupant el grau de zoofília a les ficcions infantils.

Un nen graciós, divertit, amb greus problemes odontològics i enamorat de Rosita, una noia que tampoc era espectacular, però no ens hi ficarem. I qui era el rival de Chicho per aconseguir el cor de Rosita? Un gos en calçotets. No tinc més per afegir, senyoria.

Com podem veure tenir carisma, èxit i ser guay no ens garanteix tenir al nostre costat un amor, amic o rival a la nostra alçada, però penseu que sempre pot ser pitjor, sempre podríeu tenir al costat a Pablo Marmol.

TEI 200, el guateque a Titus!

2011-03-15T10:24:00.000+01:00

by Programa

Senyors, senyores, alienígenes i plantes inanimades: Gràcies!

Gràcies a tots per una fantàstica nit a Titus Carpa. El dia que serà recordat com aquell en què Badalona va descobrir que el "rabo" del creador del Mazinger Z era una fúria.

El dia que una institució centenària va sentir alçar-se les veus per primer cop al seu interior per cantar "Musculman".

El dia que tres persones van ballar ska davant la mirada atònita de les cambreres de la barra de Titus.

El dia que centenars - què dic centenars! milers de persones! - van aconseguir fer la coreografia del "No rompas más mi pobre corazón" sense trepitjar-se cap ull de poll.

El dia que Follim Follam - sí! - va emanar dels altaveus de Titus Carpa per projectar-se a tota la ciutat.

El dia del TEI 200, el GUATEQUE!

Sí, ja ho sé, els que no vau venir no deveu haver entés res. Com deia l'anunci d'atún Calvo: Claro! Però no us preocupeu que ja sabeu que els del Tot està inventat sempre ens empesquem alguna envelat per dir bestieses i passar-nos-ho bé. Mentrestant, aquí teniu unes quantes imatges del 200 aniversari del Tot està inventat a Titus Carpa:

A cada minut que passa, aquest divendres 11 de Març de 2011 ens sembla un dia més gran. Serà perquè no tot temps passat va ser millor... però sí més divertit!

El Partit del Segle... vull dir el Programa del Segle!

2011-03-11T12:04:00.001+01:00

by Programa

La tensió es respira a l'ambient. Encens la ràdio (o l'ordinador) i ja sents el rebombori que et diu que l'ambient és ensordidor. Maleeixes els teus ossos per no ser-hi allà, en directe, vivint-ho. Sona la banda sonora de Desafío Total (aquella que posa el Plus abans dels partits) i el locutor ja comença a posar més llenya cridant per fer-se sentir entre crits i clams.

Efectivament, companys! Tot és apunt aquí, al Titus Carpa Arena, on avui veurem un dels esdeveniments radiofònics més importants des de que Lluís Canut va inventar l'"Efectivament"!

Ja podeu veure, companys, quin aspecte presenta el Titus Carpa Arena en aquests moments! L'ambient és d'autèntica gala aquesta nit on a partir de les 22 hores de la nit el Tot Està Inventat s'enfronta al repte de cel·lebrar els seus 200 programes! No envà l'afició i audiència avui seran molt més que el jugador número 8 de l'equip del Tot Està Inventat!

Val a dir que els homes (i dones) del TEI presenten la seva artilleria més pesada amb balls, cançons mítiques, sortejos, diversió, records i sobretot humor, molt d'humor!

Tornem la connexió als estudis centrals atents a qualsevol novetat que pugui produir-se aquí, al Titus Carpa Arena! Si no és així tornem a veure'ns a les 22 hores, quan doni inici un programa històric!

S'ha explicat, s'ha repetit, s'ha llegit i ara ho acabes de sentir. De debò et perdràs l'Especial 200 Programes del Tot Està Inventat a Titus Carpa? No, oi?

Aquesta nit més que mai no tot temps passat va ser millor, però si més divertit!

200 programes, en directe a Titus Carpa

2011-03-07T10:42:00.000+01:00

by Programa

Sí, amics, sí. Molts ja ho sabeu, però ho posarem per escrit. Clar i català.

Aquest divendres dia 11 el Tot està inventat fa 200 edicions a Ràdio Ciutat de Badalona. Per celebrar-ho tenim un programa en directe, obert al públic, i a un local tan emblemàtic de la ciutat com Titus Carpa. Per tant, esteu tots convidats a participar en aquesta hora de ràdio, obrirem portes a partir de les 10 de la nit i no hi haurà entrades, ni ordre, ni suborns. Els primers que entren, els primers que tenen lloc. Qui arribi tard s'arrisca.

I el més important, tot això gratis!

Després de 200 programes, sabem que vosaltres sou l'essència del Tot està inventat i creiem que us debem una festa així. A Titus Carpa hi farem un especial on vosaltres sereu els protagonistes... i hasta aquí puedo leer, que deia Mayra Gómez Kemp (la germana blanca de Shawn Kemp).

Si voleu saber més, seguiu atents al blog, perquè anirem explicant-vos tots els continguts i alguna sorpresa més.

Us esperem a tots vosaltres, als vostres amics, als vostres enemics i a qui volgueu arrossegar, perquè esperem cridar ben fort que no tot temps passat va ser millor, però sí més divertit!

Parelles necessaries i no tan (episodi 2)

2011-03-04T04:17:00.000+01:00

by Miki

I tal i com vàrem prometre (o amenaçar, no n'estic massa segur) és hora del segon episodi de la nostra serie sobre duos i parelles. Si la setmana passada veiem les relacions de parella més encertades i no tan avui és el torn dels duos de socis, amics, companys, camarades.

És innegable que algunes series no les podríem concebre sense una parella carismàtica i ben avinguda. Un claríssim exemple el tenim a un dels nostres clàssics més gastat aquests dies: l'os Yogui i el seu adormit (o afectat pels estupefaents) Bubu.

No farem cap comentari

Qui millor que el simpàtic i cansat Bubu per recollir les miques del seu amic Yogui quan aquest queia d'un arbre després d'intentar saltar-se la seva dieta?

I no penseu que és l'única parella d'amics amb encert. Personalment crec que el següent és el duo de socis més carismàtic i poc valorat del panorama animat. Perquè si algú ens diu La Volta al Món en 80 Dies penseu en Willy Fogg i aquell llop inquietant a qui li brillava l'ull que sonava com la simfònica de Londres afinant instruments. Doncs jo no. A mi em dieu La Volta al Món en 80 Dies i penso en Rigodón i Tico.

Mai subestimeu el poder d'unió que te tenir la mateixa mida de pales.

Si, amics, el gat francès sospitosament similar a l'elemental Watson, company de Sherlock Holmes i el hamster andalús a qui algú se'n va fotre regalant-li un rellotge de sol de butxaca (inquietant el concepte) més alt que ell. Insuperables i inseparables.

Però no totes les parelles han sortit tan ben parades. Un trist exemple és el de Sonic i el seu infame company, Tails.

Mai he entès perquè una guineu mutant i un eriçó amb macrocefàlia necessiten guants.

Un personatge tan carismàtic com Sonic, que ens feia passar les tardes fet una pilota blava va haver de carregar amb un individu amb orxata a les venes. Ni tan sols portar-lo al joc era divertit! Servia per fer callar al germà petit. Encara sort que es van treure de la màniga a Knuckles, l'equidna del Bronx.

Però l'eriçó blau no ha estat l'únic que ha sortit perdent amb la companyia. El pobre Batman també va haver d'arrossegar la seva creu, el nen Robin.

El Noi Meravelles: Si te nom de circ d'aquells de descampat!

Ja em direu quin super-heroi voldria tenir com a soci un nen sense gust estètic i que només pot combatre de 5 de la tarda a 9 de la nit ja que de dia te escola i de nit ha de dormir dora. Si ni tan sols el deixaven entrar a les discoteques per ser massa petit (això passa de debò en un episodi de Batman). L'única utilitat què ha tingut ha estat la de posar en encara més tela de judici la condició sexual d'en Batman.

Ja veieu que el fet de no ficar els embolics de parella pel mig ajuden a fer més suportable segons quins companys.

La setmana que ve tancarem la trilogia sobre parelles i duos de les ficcions televisives, perquè no només els companys han de ser ben escollits.

Aquelles 'maquinetes' meravelloses

2011-03-02T12:19:00.000+01:00

by Arnau

Fa anys els videojocs no existien. I quan van existir tampoc en dèiem videojocs, en dèiem 'maquinetes'. Es tractava d'uns petits estris de la mida d'un mòbil actual, potser un xic més petits. Tenien una pantalla que no era tàctil i és més, si intentaves tocar-la l'únic que aconseguies és que totes les posicions del teu cotxe / mono / zelda es veiessin de cop, convertint la teva 'maquineta' en una mena d'invent del diable.

El temps ha passat i ara tenim videojocs magnífics, treballats, amb gràfics que fan caure de cul a terra i amb comandaments que més que botons, tenen moviments. Tot això està molt bé, però ara resulta que trobem a faltar aquells jocs de carreres on el teu cotxe tenia 4 posicions: esquerra, dreta, mig i mort.

Per això els amics de Frugal Games han creat Flee, una aplicació per Android que imita les antigues 'maquinetes', que en anglès (i en fi) es deien Game&Watch.

Molts pensareu que és una tonteria.... teniu raó. Però la veritat és que el joc està molt ben pensat, ja que recrea no només la mecànica de joc i l'estètica de les 'maquinetes' i les seves pantalles, sinó que fins i tot simula que la 'maquineta' s'embruta i que la pantalla es 'deforma'. Tota una pensada que converteix els nostres mòbils smartphone en un estri del passat. I és que ja sabeu el què diem: no tot temps passat va ser millor, però sí més divertit.

Aquí l'exemple en vídeo.

Vist a Xataka Android.

Premakes

2011-02-28T09:30:00.001+01:00

by Felip

Internet és meravellós. N'estic convençut des del dia que vaig poder recuperar els pits de la Sabrina a TVE... i gratis (per si algú està interessat els tenim aquí). Però és que hi ha més coses a la xarxa que ens "suben la bilirrubina". L'altre dia procastinant una miqueta em vaig trobar això:

Sí, és un què hauria passat sí... Disney haguès fet UP als anys 60. És el que es diu un premake i es fa am imatges d'altres pel·lícules. No és l'única:

Si, Forrest Gump amb Cary Grant! I Indiana Jones:

Això és tot, això és tot, això és tot amics... O no, perquè si voleu més premakes només cal buscar-los a youtube...

Parelles necessaries i no tan (episodi 1)

2011-02-25T19:24:00.003+01:00

by Miki

Amics, amigues, alienígenes i plantes inanimades, benvinguts al primer episodi d'una apassionant serie que analitzarà les parelles del món de la ficció televisiva, les que van ser bona idea i les que millor haguessin acabat al fons d'un vàter.

Aquesta setmana començarem amb les parelles entenent parella com un ens d'amor i altres ardors, i no als pastels romàntics com Ana y Sergio o l'abominació de La Bella i la Bèstia.

Per favor, què és un gos amb banyes!

Les nostres ficcions preferides estan plenes de protagonistes bons i convincents que ens fan somiar encara avui. Però què passa quan aquests protagonistes i herois es senten solets? O si més no els seus guionistes creuen que farien bé buscant xicot o xicota (com ens deien les nostres mares quan portàvem 3 setmanes sense sortir del llit). Doncs el mateix què a la realitat: que pot sortir bé o no.

Per una banda tenim les parelles amb anys a les esquenes i que de extrapolar-se a la realitat no hi trobaríem massa sentit. És el cas d'en Fred Picapedra, un dels marits més afortunats del món de l'animació amb un tros de dona en tots els sentits al seu costat com la Wilma.


Mai he vist uns pits tan ben integrats a la resta del tòrax.

També és cert que la bona química d'una parella ja feta des del principi és més fàcil de trobar. Què pot passar si a un protagonista que està acostumat a estar sol li posem parella de cop i volta? Doncs podem tenir un gran descobriment com ho va ser Lola Bunny, l'efímera companya per al conill més famós i desproporcionalment alt (metro setanta per a un conill no és normal) Bugs Bunny i que val a dir va estar força encertada.


No li fa mal la goma obstruint-li les orelles?

Per desgràcia no tots els nostres herois tenen la mateixa sort a l'hora de rebre parella per sorpresa (i no parlo de Superman i Supergirl, que eren cosins, pervertits!). Si no us ho creieu pregunteu-li al matrimoni Marmol, veïns i amics dels Picapedra.

Una parella que queda a un mal mig camí dels seus veïns

No sabria dir quin dels dos és més desafortunat per estar amb l'altre, així què abans de fer sang i no poder parar posarem punt i final al primer episodi sobre parelles de ficció. La setmana que ve més parelles però no amoroses. "Hasta aquí puedo leer".

Una segona fila de luxe

2011-02-20T03:31:00.000+01:00

by Miki

Al Tot Està Inventat preguntem i busquem cada dos per tres sobre els nostres herois televisius de la infància, sobre les nostres ficcions infantils. Si, sobre els dibuixos animats de quan érem petits. Si és que no em puc posar poètic amb vosaltres!

Cert que en parlem molt però no tots els dibuixos animats tenen la mateixa preferència a les tertúlies del món. En efecte, no les recordem totes amb tanta facilitat. No em creieu?

Què passa si us pregunto per una sèrie infantil amb personatges reals i d'altres disfressats amb ninots de felpa? Exacte, penseu en el Barri Sesam. I què se n'ha fet de Los Mundos de Yupi? Oblidat el pobre Yupi.

Ara feu una mica més de memòria? Ja recordeu aquella sèrie sobre uns extraterrestres que arribaven a la Terra i no n'hi havia dos que ni tan sols s'hi assemblessin? Aquell homenatge a les proporcions impossibles només superat per la surreal casa d'en Pingu.

Si parlem d'éssers de colors amagats tots pensem en els Fraggles, i si parlem de personatges sota del mar la Sirenita, Delfi, el dofí mariner i ambigu i poca cosa més. On han quedat els Snorkles?

Aquells petits animalets de colors amb una trompa al cap (que prefereixo no pensar per a què servia) i que vivien en un lloc secret, com els Barrufets, los Diminutos, els xiclets Boomer,...

I les grans sèries sobre herois i cavallers? No, no parlo de Caballeros del Zodiaco ni de Fly. Parlo de Don Quijote!

Amb una de les bandes sonores més èpiques del panorama infantil escrita pel mateix Juan Pardo i un Quijote doblat per la dolçor en persona, Fernando Fernán Gómez!

A vegades l'oblid és molt injust, però en tenim del Tot Està Inventat que no te res millor a fer que fer-vos memòria de coses que havíeu aconseguit oblidar. De res!

Això és el què tu creu!

2011-02-13T14:28:00.001+01:00

by Miki

Si quelcom hem descobert a la Secció d'Història és que qualsevol bola de billar inconscient pot ser acceptada en programes d'alçada (no especificarem quina) i que les coses no solen ser com nosaltres les imaginem o com ens han explicat.

La història te una cara molt diferent a com estem acostumats a imaginar-la. De fet no te una cara llisa, amenaçadora i amb ulls suggerents, no. Te una cara peluda, esgarrifosa i amb ulls de malalt mental (no em refereixo a mi, he dit peluda). No em creieu? Mireu, aquesta és la imatge mental que teniu quan us diuen 'velocirraptor'.

I aquesta és la peluda, cridanera i grotesca realitat.

No saps si fugir corrents o celebrar amb ell el carnaval. Fa riure, pobret.

I els estimats Velocirraptors del senyor Esteve no son els únics. A vosaltres us diuen 'Viking' i què penseu? Alguna cosa similar a això, oi?

Doncs ja podeu anar fent net als vostres caps perquè els vikings no tenien banyes al casc! Si algun portava banyes era per algun problema amb la seva senyora. Com pretenen que dormim bé sabent això?

Aquest és un casc de viking real

Què ens queda? Déu? Doncs tampoc! Almenys no traureu res si busqueu a aquest home.


Aquest porta feta la ratlla dels ulls i tot.

La realitat se'ns ha manifestat d'una forma molt diferent, però això si, 'con arte, con musho musho arte'.

Aquest no va ni pentinat.

Et trobes això caminant per Jerusalem i no saps si demanar-li un miracle o 'que te toque algo con musho duende'. Que sincerament, a mi m'inspira més confiança aquest Jesús que l'altre, amb la melena, la ratlla als ulls i maquillat com tele-predicador.

Ho heu vist? El món no és com l'imaginem. De qui és culpa? Del cinema i televisió com de tot en aquesta vida. Així que si penseu coses com 'quin estil funky més maco tenen els velocirraptors' o 'Jesucrist pintat així sembla un noia' o 'quina melena més maca ha de tenir el noi que fa les Efemèrides', feu-vos un favor, penseu-hi una vegada més.

Que la força t'acompanyi!

2011-02-07T09:30:00.000+01:00

by Felip
Si no s'acaba el món abans, el 2012 farà 35 anys que es va estrenar La Guerra de las Galaxias. 35 anys són més d'una generació. Hi ha gent que no ha vist mai la Guerra de les Galaxies al cinema. Hi ha nens que no saben qui coi són el tio Owen i la tia Beru, en Lando Calrissian o l'Almirall "It's a trap" Akbar. És més, sabeu vosaltres què és un jawa (molt millor que un ewok) o els mítics bandits tusken?

No, oi? Però tothom recorda Darth Vader! Això és deixar petjada. Això és influir en la cultura popular. Que no m'expliquin històries de premis Nobel o d'Andys Warhol... El dia que algú més que Bernie Ecclestone es posi a imitar al paio del Pop Art, em creure alguna cosa de la importància de l'art. Mentrestant mireu, mireu:

No em direu que no és tendre. I sí, és curt... però com deia Jack l'ejaculador precoç: "lo bueno si breve dos veces bueno"...

El bon mal

2011-02-06T00:46:00.000+01:00

by Miki

Vivim en temps en els que ens envaeixen centenars de mals i la nostra principal preocupació és trobar el culpable, i certament no ens en falten.

Bancs, governs, multinacionals, les farmacèutiques, Yoko Ono,... Tenim una autèntica legió de dolents per escollir i repartir els mals del nostre temps.

Ens agradaria un món sense mals ni dolents a qui haver de culpar, però com que sé que aquesta és una quimera casi impossible us proposo un altre cosa: canviem els dolents.

No em direu que no seria molt millor si els malvats dels nostres dies fossin com els dolents de cine i còmics?

Imaginem-ho. Per exemple els malvats llestos llestos però amb incontinència verbal. Aquells que tramen complicats plans però els falta temps per explicar-los en quan tenen uns minuts d'intimitat amb el protagonista, com és el cas dels clàssics dolents de James Bond, que semblaven tots fabricats en serie.

semblava portar un pal d'escombra ficat per les contrades del darrere

Un dels meus exemples preferits és el del Doctor No, encarnació de la negativitat que (inspiració del gran Doctor Maligno de la saga de l'agent secret Austin Powers). Us imagineu com seria el món si per exemple els banquers i els amos de empreses com l'armamentista o les farmacèutiques foren com el Doctor No? Asseguts en impossibles butaques giratòries, vestits com el cantant Barry Manilow i amb un to de veu d'allò més pedant. Cada cop que anéssim a demanar una hipoteca o a suplicar que no ens fotessin la casa ens explicarien d'una tirada tots els plans previstos per la nostra casa fins arribar als seus plans de dominació mundial. Seguirien sent uns malparits però almenys ja sabríem pen quin grau.

I què me'n dieu dels grans empresaris? Si fossin com els dolents de les pel·lícules de Van Damme o l'Steven Seagel?

Bé, potser una mica de Pilates abans no faria mal

Cada cop que volguessin muntar un ERE aniríem als seus despatxos a pegar-nos amb tots els seus subalterns (becaris extra hormonats) i després de quatre mastegots i en Hadoken au, ERE anul·lat i la ex-dona i filles d'un ex-convicte rehabilitat alliberades.

En definitiva, segurament les nostres vides no serien molt millors però si més riuríem més, perquè és el que te tot temps passat, que mola més...ai, no, que no va ser millor, però si més divertit!

"El passat pot fer mal"

2011-01-31T09:20:00.001+01:00

Com deia Rafiki, el mico cubano-africà tarat de El Rei Leon (aquella mena de Shakespeare amb animals i sense 3D), "el pasado puede doler o puedes aprender de él". Deixeu-me que rescati un altre clàssic de Disney: el mirall màgic de la Blancaneus. Imaginau-vos que us hi poseu davant i li pregunteu, "mirallet, mirallet, com seria jo si hagués nascut el 1970". I el mirall, en una exhibició una mica voyeur, posaria el play i reproduiria això:

Satisfet amb la vostra mirada incrèdula, el mirallet no s'aturaria:

Molt bé, un cop destrossat el mirall amb un bat de béisbol, deixeu-me que us pregunti. Encara continueu creient que els 80 molaven tant? Si la resposta és no, ja us podeu afiliar a l'associació de farts de persones que es pensen que els agrada el passat quan només saben parlar dels vuitanta (en sigles: ADFDPQEPQEAEPQNSPDV). Si la resposta és sí, sou uns malalts i... perquè no aneu a la merda a fer conya!

Queda dit o, com diuen al segle XXI: algú hi havia de dir...

Un Heroi de Guerra, Paper, VHS i Videojocs

2011-01-29T21:34:00.000+01:00

by Miki

Com molt bé sabreu els seguidors i oients del Tot Està Inventat aquest dijous vam estar parlant d'alguns dels herois de guerra més maltractats per aquells que els havien de condecorar. I com segur que recordeu va haver-hi un cas que ens va sorprendre més que la resta: Richard Marcinko.

Per fer memòria ràpida direm que l'amic Richard va ser un espia ianqui durant la Guerra del Vietnam tan bo que acabada la guerra el van contractar per posar a prova els sistemes de seguretat oficials de l'exèrcit americà. Pobre ho va fer tan bé que va ridiculitzar a més de mig país i va acabar a la presó amb acusacions falses fetes per l'FBI.
Qualsevol podria pensar que després d'un final així al senyor Marcinko li van passar les ganes de seguir burxant a les autoritats competents (o incompetents, segons es miri), però res més lluny de la realitat.
Mentre va estar tancat va escriure un llibre titulat 'Rouge Warrior' en el què explicava algunes de les operacions més interessants com a 'agent de seguretat'.

Sobra dir que aquest detallet no va cap gràcia a l'FBI (ni a l'exèrcit, ni a la CIA, ni a l'oficial que van segrestar un parell de cops, ni al soldat que li va tocar rentar aquells dos cops els calçotets d'aquell oficial). Li van prohibir escriure sobre l'exèrcit.
I l'amic no es va quedar aquí. El senyor Richard Marcinko va anar més enllà i va editar un VHS (i més tard DVD) en el que explicava en forma de film la seva experiència a la guerra i fora d'ella.

I li van prohibir fer filmacions sobre les seves vivències militars. I amb tot en Richard va trobar la forma de seguir passant al món de la realitat ficcionada. Desprès d'alguns fracassos al món de la novel·la de ciència ficció va vendre la seva vida a la última frontera: els videojocs.

Comprat per Microsoft per la XBox 360 i amb el seu protagonista doblat per Mickey Rourke s'ha convertit en un gran èxit de ventes al món de les videoconsoles.
Ja veieu com el pas del temps no ha de ser un obstacle per a expressar-se. Richard Marcinko ho ha aconseguit.
Per cert, no us sembla que aquest home va començar sent Buzz Lightyear, va passar a presentador de Bricomanía amb sobredosi de Zumosol i va acabar a la clàssica fase "semblo un mafiós rus ex-agent del KGB"? Potser son imaginacions meves.

Sota la cintura hi ha sorpreses

2011-01-26T15:40:00.000+01:00

by Arnau

Amics, amigues, sota la cintura et pots trobar moltes sorpreses. I no em refereixo al tipus de sorpresa que et trobes al Camp Nou a altes hores de la matinada... m'han dit. Em refereixo a sorpreses que et poden arribar a traumatitzar més, com per exemple conèixer què s'amagava sota la cintura d'un Gremlin.

Alguns coneixereu en Gizmo, el Gremlin bo, aquell que era una barreja entre un gatet, un gosset i un ET bonic i que anys després va donar lloc a un 'engendru' com el Furby. Doncs en Gizmo també tenia una cara oculta (com la lluna segons Pink Floyd) i es tractava d'una gran maquinaria per convertir un troç de drap en un personatge cinematogràfic. Igual que els gremlins dolents:

Però evidentment no és l'únic cas on el què hi ha sota la cintura porta sorpreses. O com us penseu que són Epi i Blas sota els seus evomoralescos jerseis?

Què? Traumatitzats, no? Doncs hi ha mil maneres més de traumatitzar-se, perquè les fotografies, de vegades, també serveixen per retratar la realitat. Per molt que avui en dia tothom es pensi que ho fem tot per Photoshop. Per exemple, tothom recorda un dels moments més tensos de la saga Star Wars, amb Luke Skywalker a punt de caure al buit i Darth Vader amenaçant-lo:

Doncs la realitat traumatitza molt més. I sinó mireu:

Ja sabeu que nosaltres diem que no tot temps passat va ser millor, però sí més divertit. I ara també direm no tot temps passat va ser millor, però de vegades sí més fals.

Lemming Lemmini

2011-01-24T09:00:00.008+01:00

by Felip

Amics, amigues, alienígenes i plantes inanimades, us presento un Lemming...

Sí, aquesta petita bola de pèl que sembla cosí del Mestre Estellicó és un lemming o un lemmini, és a dir una rata que viu en tribu a llocs on fot molt fred. Deu ser per escalfar-se que carden com conills i que caven túnels sota terra. Diu la llegenda que quan eren molts i hi havia pocs aliments, se suïcidaven llançant-se al mar, però no hi ha res que demostri que això és real. És igual, marquem els tres conceptes claus:

- són molts
- caven
- se suïciden

Com aquests, vaja:

Segur que molts els recordeu. És d'aquells videojocs que 20 anys després de nèixer encara continuen enganxant. N'han fet versions de Nadal, 3D, Paintball... però mai n'havien fet cap versió humana...

Apa, això sí que és una bona flashmob i no les burrades d'anar al metro amb calces i sense pantalons! Degenerats!

Bohemian Rhapsody no acaba als Teleñecos (però casi)

2011-01-21T18:45:00.000+01:00

by Miki

Sabem que una de les versions més memorables de Bohemian Rhapsody és la que ens van regalar els nostres estimats Teleñecos i que vam recordar ja fa un temps al blog amb aquest post.
Avui volem aixecar una mica més la vista per poder veure més enllà (o més cap aquí) i reconèixer altres valents que van decidir l'aventura de versionar aquesta joya dels Queen sense tenir ni els recursos ni el carisma dels Teleñecos.
Passin, vegin i ...gaudeixin? Ho deixarem a criteri del consumidor.

Dos colors, però moltes formes

2011-01-20T06:55:00.000+01:00

by Arnau

Molts cops hem parlat dels videojocs de finals dels 80 i principis dels 90, estil Monkey Island o Street Fighter. Però de vegades ens agrada fer un saltet més enrere, com ahir, que parlàvem dels pitjors videojocs de la història, com el d'ET, que va enfonsar la Atari.

Avui no serem nosaltres qui parlarà de videojocs, sinó uns senyors de Machinia i més que parlar-ne us ho ensenyaran en vídeo.

Es tracta d'una obra en stop motion (imatges estàtiques posades seguides, de manera que semblen en moviment). La veritat és que és tan divertit i tan ben fet que arribes a dubtar de si es tracta d'una obra feta per ordinador. Segons ells no.

Poseu-vos còmodes, agafeu una moneda de cinc duros amb forat al mig i endavant, feu cas al mític 'Insert Coin'.

Pido pista, que despego... Gran Velvet

2011-01-17T09:30:00.002+01:00

by Felip

Toca parla d'un lloc arraconat a la memòria. D'un espai oblidat. Què se n'ha fet del Gran Velvet? Doncs l'han tirat a terra. Sí, la mítica discoteca amb forma de proa de vaixell que va impulsar Badalona a la primera divisió del dance dels 90. La sala de festes més impressionant de Badalona, Catalunya, Espanya i Europa (per odre de zoom out del Google Maps). Construïda entre 1991 i 1993, diuen que va costar mil milions de pessetes! Però és igual, qualsevol cosa valia la pena per portar a Paco Pil. En aquella època teníem Corney Thompson, però ens faltava l'amo del Vi, vi, viva la fiesta!

La història del recinte no va ser cap camí de roses o sigui que tampoc en farem molta conya. L'ambient de Gran Velvet es va anar enrarint i fins i tot dues persones van ser apunyalades. El 1997 els propietaris se el van vendre a Scorpia. Sí, aquella de la mà i el lema "central del sonido". El Gran Velvet passava a anomenar-se Orbital, però el vaixell badaloní no va aixecar cap. Va tancar i va ser el plató d'un programam efímer de Tele5 de Jordi González i la seu de dos afters.

El 1999 tancava per sempre. Això sí, es va passar molts dies, mesos i anys dempeus. De fet es va ensorrar abans el Titus de la platja que el Gran Velvet. Va durar 11 anys abandonat i el 2010 el van llançar a terra.

Aquest cap de setmana se celebrava una festa a Badalona amb la participació de Paco Pil per recordar el Gran Velvet i m'ha fet venir aquesta imatge nostàlgica. Si a algú li interessa aprofundir més sobre el tema i veure fotos del recinte abandonat amb contractes de go go i els vestuaris inclosos, pot donar un cop d'ull a aquesta web.

Quan els anuncis de cotxes anunciaven cotxes

2011-01-15T19:19:00.000+01:00

by Miki

Encens el televisor, agafes anuncis (com si fessin una altra cosa) i veus un anunci amb una música digne de ser composta per John Williams i Danny Elfman en un shock d'inspiració i unes imatges plenes de profunditat i absents de sentit i connexió. Saps que és un anunci però no identifiques si anuncien cotxes, perfum o compreses.

Després de no veure cap noia mig en pilotes ni ningú vestit de color vermell arribes a la conclusió de que és un anunci de cotxes.

Què se n'ha fet dels anuncis clars i concisos? Dels anuncis amb eslògans que eren poesia sense anades de cap? Al Tot Està Inventat els em recuperat per vosaltres.

Aquí us deixem amb 3 anuncis que us faran recordar temps potser no millors, però si més divertits!

No és Mad Max, és Renault 4.

Ho sento, ho havia de fer. Més desperts ara?

De rodes i maneres de transportar-se

2011-01-13T13:59:00.000+01:00

by Arnau

Avui que parlarem del velocípede al programa (escolteu aquí en directe) és el moment ideal per fer un repàs a aquells estris, dispositius, elements, enginys o, simplement, parides que voliem que servíssin per transportar-nos d'un lloc a l'altre.

Primer de tot hem de fer un repàs a les rodes. Ja sabeu que el més habitual són dues com és el cas de motocicletes o bicicletes o quatre en el cas de cotxes, autobusos o bicicletes lligades de costat (cosa que no ha fet ningú... encara.

Però resulta que les rodes tenen un defecte important: són cares de collons. Per tant hi va haver un il·luminat que va pensar: escolta, si fem un cotxe amb només tres rodes no serà tot més barat? I sí, era més barat... però només a l'hora de comprar rodes. En realitat sortia més car que pagar-li classes particulars de física quàntica al Baldrick. I això és perquè amb tres rodes, siguem clars, un cotxe no s'aguanta:

Sí, amics, el cotxe amb tres rodes és més inestable que Sarah Connor observant els Autòmates del Tibidabo.

Però no és l'únic cas que la variació en el nombre de rodes d'un vehicle ha dut problemes. Un il·luminat encara més il·luminat que l'anterior va pensar: tu, si tres rodes encara són massa, perquè no ho deixem en només una? Bé, o això o va veure que el seu hamster era molt feliç, ja que va optar per això:

Ja veieu quina cara de felicitat posa aquest inventor. La mateixa cara de felicitat que posa a les seves pel·lícules Steven Seagal. Perdó, o és cara de nervis? Ah, no, que és cara de concentració. O de tenir caca? No sé.

Per acabar, ja que això s'està allargant molt i jo cobro el mateix per un post llarg que curt, recuperem el vehicle més futurista de tots, un autobus.

Sí, senyor, perquè la gent intel·ligent (i la resta també, siguent clars) sap que els autobusos estan molt bé, però el temps no és el seu fort. Tan et poden arribar a l'hora que pertocava, com abans, com l'any següent. I per què? Perquè els conductors són uns passotes i condueixen fent un sudoku? No... tot i que jo m'he trobat en el cas.

Els autobusos fan tard perquè han d'anar a la mateixa velocitat que la resta de cotxes i si hi ha un embús, doncs s'han d'esperar. I quina és la solució, pensareu vosaltres. Doncs fer un autobus que vagi per sobre dels cotxes:

Sí, és com un autobus de Londres de dues plantes, però sense la planta baixa.

Sé que aquest últim exemple no és tan antic (en realitat és un projecte vigent per Japó aquest any), però no podia esquivar-lo. I és que les cagades en el transport són històriques... però no són el passat, són encara el present.

RapBatalles èpiques de la història

2011-01-09T09:30:00.009+01:00

by Felip

Senyors i senyores, membres i membras s'han acabat les festes. Ja n'hi ha prou de conya, de hi hi ha ha i de fer el ximple pels "puestos". Ara toca tornar a treballar i, sobretot, recuperar l'hàbit d'escaquejar-se de tant en tant per mirar el Facebook, el Twitter i el blog del TEI.

I avui us descobrim un nou món: Epic Rap Battles of History! Sí, tal com sona, enfrontaments "musicals" d'aquells on negres amb molts calers fan veure que acaben de sortir de la presó per traficar amb cocaïna (en alguns casos és cert) però en comptes de ser amb "gangstas" és amb personatges històrics. Us imagineu un enfrontament entre Adolf "Motherfucker" Hitler i Darth "The Dark" Vader? Doncs aquí podeu veure el resultat:

El geni que ha desenvolupat (Nice Peter) això demana a més que li suggeriu en els comentaris dels vídeos pròxims enfrontaments. Des del TEI ja hem posat un comentari demanant un epic battle entre Ramon Berenguer i Berenguer Ramon... De moment, però ens hem de conformar entre Abraham "Abe" Lincoln i Chuk "He" Norris

Això sí, cal un bon domini de l'anglès que no ens han donat els cursos de CCC. Per això, des d'aquí demanem ja als nostres companys de "Rap sin tapujos" una versió en català! Esta en vuestras manos "cabrones"...

El Tot està inventat us desitja un molt bon Nadal... amb el seu estil

2010-12-25T11:22:00.000+01:00

by Programa

Amics, amigues, alienígenes i plantes inanimades, ja és Nadal!

I al Tot està inventat no podiem deixar passar aquesta oportunitat per tornar-la a liar. Aquest cop, després dels versets de Nadal de l'any passat, voliem fer una mica menys el ridícul. I definitivament no ho hem aconseguit.

Com tots sabeu, l'últim programa de l'any va ser obert al públic, vam posar cançons estranyes de Nadal (qui pot oblidar el Jingle Balls de Korn) i vam enregistrar una de les pitjors nadales de la història. Però com que està fet amb amor i 'carinyu' aquí la teniu. Dedicada a tots els seguidors del programa, que sabeu qui és en Baldrick, com és en Magnum i que, clarament, en Puar de Bola de Drac és un merda.

I atenció perquè la intro ens la fa, exclusivament per a nosaltres, Enrique Espinosa, l'Edu de Feliz Navidad!

Imatges cedides per Isabel Fernández Del Amor

Després d'això no podem afegir res més que un trillat: Bon Nadal i Feliç Any Nou. Això sí, no oblideu que el Tot està inventat segueix aquí amb vosaltres.

Per Nadal tots junts

2010-12-18T18:57:00.000+01:00

by Miki

Ens acostem a les Festes i tots sabem que son dies típics de passar amb companyia (com va fer el Tot Està Inventat aquest divendres a l'estudi) i trobo que és un bon motiu per recordar altres companyies, perquè fins i tot els nostres ídols de la infància van decidir al seu dia d'ajuntar-se amb millor o pitjor fortuna.

Fins i tot les grans famílies decideixen en un moment donat unir-se, encara que no sigui per a repartir precisament amor. Evidentment estic parlant de les grans famílies d'herois de la Marvel i Capcom en el més que famós videojoc de lluita.

Ryu, Ken (el de la Barbie no, l'altre) i el dolç Blanca es reparteixen estopa de la millor amb Lobezno, Hulk i el Capità Amèrica.

Però no tots els protagonistes de films i jocs es reuneixen en família per repartir-se estopa, alguns ho fan en l'estricte intimitat de la parella, com és el cas d'Alien i Predator.

Aquest parell ja fa molts i molts anys que viuen junts un Nadal darrere de l'altre, a vegades amb més sort i d'altres amb menys, però una cosa és segura, el motorista rasta segueix tremolant per els petons apassionats d'Alien.

Però no penseu que tothom es reuneix per estovar-se les costelles i d'altres parts més toves. Us deixarem amb el millor sabor de boca recordant la unió que un cop van tenir els dos germans més mítics i famosos de la nostra infància, o em direu que heu oblidat el dia que en Goku i l'Arale es van unir per frustrar a un General Blue vingut a menys?

Ja ho veieu que per aquestes Festes sempre queden reunions familiars amb un bon final (i no, per espectacular que sigui un Hadoken no el podem considerar un bon final). De totes formes, passeu com passeu el Nadal, ja sigui pujant-vos per les parets, trencant camises amb una alteració hormonal verda o solcant els cels amb un núvol al que només poden pujar els quatre que veieu a la foto (i la Chichi, es clar) deixeu un raconet per als records més recomanats pels especialistes del Tot Està Inventat, perquè no tot temps passat va ser millor, però si més divertit!

Un clàssic que no pot faltar

2010-12-15T14:31:00.011+01:00

by Arnau

Sí, alguns direu que és massa suat per un programa tan innovador i tan modern com el nostre... però si penseu això és que no ens coneixeu.

Avui parlarem del mític anunci de Famosa, el de "las muñecas de Famosa se dirigen al portal".

Un avís, si heu cantat la frase entre cometes en comptes de llegir-la vol dir que us agradarà el post.

Segon avís, si heu cantat més del què hi posa, seguint amb la lletra de la cançó i somrient és que teniu un problema.

Tercer -i últim- avís, si no heu cantat la frase és que teniu un problema encara més gros.

Un clàssic entre els clàssics

Primer de tot dir que Famosa és un acrònim (unes sigles) i no un nom jugant amb el concepte de famós. En realitat FAMOSA ve de: Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil Sociedad Anónima. I Onil no és un tipus de plàstic estrany i anticuat, sinó un poble de València.

Resulta que aquesta gent feien nines des del segle XIX, produïnt-les en fang en comptes de en plàstic és clar. Quan es va començar a estendre aquest material van tenir importants problemes per mantenir els seus negocis, ja que el marge de beneficis era menor. Però, com diu la dita, la unió fa la força i, l'any 1957, ajuntant 25 petites empreses va sortir FAMOSA.

I ja està. No comentem res perquè el què voleu veure tots és l'anunci del 1970, el que tots teniu al cap!

Però evidentment no és l'únic. Amb el pas dels anys hem anat acumulant versions i més versions del mateix orígen, la cançó de Luís Figuerola-Ferretti. Com la de l'any 1980, d'un estil molt més treballat... però encara tan caspós com un concert de Raphael presentat per José Luís Moreno:

I en podriem posar una pila, però, com que la intenció no és saturar-vos, aquí va l'últim, un dels més recents (2006), que demostra que moltes coses no canvien amb els anys. Almenys quan les vols vendre, clar.:

Mai segones parts van ser bones

2010-12-11T20:14:00.001+01:00

by Miki

Avui dia ens trobem amb un cinema que sent sincers, deixa molt a desitjar. Tot son remakes i version de coses passades. Alerta! No és pas de la reiteració del passat del que protesto, ans el contrari, és motiu d'orgull per a tot l'equip del Tot Esta Inventat que avui dia el cinema sigui un retorn al passat constant.

El problema el trobem a la forma de tornar al passat. Hulk, Spiderman o fins i tot Bola de Drac han estat maltractades amb malles de licra i efectes per tot arreu. On han quedat aquells pioners de l'adaptació? On son aquells que van tenir els bemolls de ser els primers en perpetrar clàssics amb quatre duros? Nosaltres els em trobat.

Passin i vegin.

No calen efectes digitals quan tens maquillatge en barrils.

Dels creadors de Power Rangers i Humor Amarillo... Insuperable!

Malgrat tot encara es millor que Dragon Ball Evolution.

Com us heu quedat? Fascinats? Frapats? Amb ganes de pegar a algú? Si busqueu a algú que us entengui mireu a aqui, un parell de joves han fet una critica del film de Dragon Ball que malgrat el llenguatge es força acurada i divertida.

Si tens 250 dòlars tens un DeLorean

2010-12-10T13:34:00.001+01:00

by Arnau

S'acosten les festes i, el més important, s'acosten els regals. Nosaltres, com que som defensors del passat, ens comportem com nens i ens passem tot el mes de desembre fent la carta als Reis. Això sí, no demanem ni Gormitis ni Pocoyós. Nosaltres som més de Masters del Universo o... atenció DeLoreans!

I sí, no és que a casa nostra els Reis vagin sobrats de calers. És que concentrem tots els regals en un. I com que ens hem portat bé, els nostres benefactors es poden permetre una petita despesa de 250 dòlars, uns 189 euros.

Sí, no ens hem equivocat pas, no. Pots tenir un DeLorean a casa per menys del què val una Nintendo DS, el regal preferit per tots els pares que no suporten el seu fill molestant a taula en un restaurant.

Bé, en realitat es tracta d'un disc dur extern amb forma de DeLorean, però no un disc dur qualsevol. Estem parlant d'un aparell de FlashRods de 500 gigues, però totalment articulat, amb portes que s'aixequen, capó mòbil, etc. En realitat només li falta que es pugui conduir... bé, i que si hi instal·les un 'condensador de fluzo' puguis anar al passat, però això ja seria demanar massa.

Pels que no en tingueu prou amb això (i tingueu la cartera més plena que Ruiz Mateos abans del Caso Rumasa) us posem l'enllaç a la marca DeLorean original, on podeu trobar cotxes pel mòdic preu de 60.000 dòlars, uns 45.000 euros. Això sí, la decoració va a part. I un DeLorean no és un DeLorean si no té tots aquells cables penjant i, el més important, un calendari per escollir l'any on vols anar.

Tot està inventat

2010-11-29T09:30:00.001+01:00

by Felip

La realitat insisteix a demostrar-nos que tot està inventat. Avui pensem en Cold Play. Concretament en Viva la Vida... La banda sonora del Barça del triplet va ser acusada fa temps de plagiar un tema de Joe Satriani:

Tenint en compte que el títol de la cançó també estava agafat (Per Dana Internacional, recordeu: Viva la vida, viva Vitoria... Afroditaaaaaaaaaaa), ara resulta que la base de la cançó tampoc és obra del germà del Narcís del Cor de la Ciutat (altrament conegut com Chris Martin). Algú, que com a "Confesiones" prefereix mantenir-se en l'anonimat, ha descobert això:

I ara em direu que són quatre acords i que això no compta per res. Però quan hem deixat que la realitat ens espatlli qualsevol conya? Doncs ja està. Cold Play, jo t'acuso de plagi! Si és que Tot està inventat... de dimecres a divendres a les 11 de la nit.

Una mica més endins

2010-11-24T15:58:00.000+01:00

by Miki

Al Tot Està Inventat no hi ha dia en el que no parlem de Bola de Drac. De la sèrie, de videojocs, de fotocopies, de tazos fins i tot!

Podeu pensar que no podem dir res més sobre Bola de Drac. Doncs sabeu què? Teniu raó! Nosaltres ja no podem explicar-vos res més sobre en Goku, Krillin i companyia, i per aquest motiu deixarem que us en facin un bon repàs aquells qui millor ho poden fer.

A continuació un petit reportatge on periodistes, publicistes i fans de Bola de Drac fan un anàlisi del fenomen mes super-interessant (es a dir, quelcom interessant que ha superat la força dels interessants) i amb un testimoni de luxe: Marc Zanni! Què? Que no sabeu qui és? Per aixó parlem de Bola de Drac a totes hores, per que no ens escoltin? Marc Zanni es la veu del nostre Goku, en català! Ara si?

Millor us deixem amb el reportatge. Contents ens teniu. Aix, si Satanàs Cor Petit aixequés el cap...

Quines ganes d'anar al Mercat de Sant Antoni a reviure fotocopies...aix.

La cruel realitat

2010-11-18T05:56:00.003+01:00

by Miki

Ara ja fa un cert temps al Tot Esta Inventat vam parlar dels finals més estranys de les series més mítiques de la televisió, però ens en vam deixar un per massa dur.

Avui parlem de Mario i el seu retorn a la realitat, el mes semblant al retorn dels veterans de la Guerra del Vietnam.

Drogues, violència i bolets amb sabates a l'episodi final de Mario!

Campanya o always look on the bright side of life

2010-11-15T10:00:00.000+01:00

by Felip

Aquesta és un espai de diversió "electoral"... segur que heu vist l'últim espot del PSC. No té pinta que hagin de guanyar les eleccions, però com a mínim hauran fet homenatge a una de les pel·lícules de capçalera del Tot està inventat. D'acord, l'anunci no té molta gràcia, però parlar de "La vida de Bryan" sempre mereix un respecte:

Els ha falta l'última part: La paz! La paz? Que te folle un pez! Evidentment, l'original està molt millor:

Molt bé, això ja ho tenim. Ara anem a posar-nos en la pell d'un director de campanya de la talla del que es va inventar allò de l'increïble home normal. Quina part podria aprofitar de "La vida de Bryan", per Convergència i Unió? Pensant en les enquestes...

I per Esquerra? Mirant la intenció de vot, "es que las cosas pueden estar peor?"

I el PP? Que us sembla aquest?

Per ordre de blocs electoral (que treballem en una ràdio pública), ara toca ICV. Aquí va, pels seus votants o votantas:

El de Ciutadans està clar. Questió de llengua!

Finalment "La vida de Bryan" també té una lliçó de campanya per a Laporta... o era per a Reagrupament?

Total, el que queda clar és el què ens queda a la majoria dels ciutadans en aquestes dues setmanes de campanya:

Això sí, dilluns 29 Barça-Madrid. Com deien els Monty Python, always look on the bright side of life:

Us enviem lluny

2010-11-12T10:47:00.000+01:00

by Programa

Amics, amigues, alienígenes i plantes inanimades, el Tot està inventat té l'orgull d'enviar-vos lluny. Sí, però tranquils que no us enviarem al passat amb un Delorean, on us enviarem és a alguna ciutat europea.

El dia 25 de Novembre al Tot està inventat sortejarem un viatge per a dues persones gentilesa de Ryanair. Ja sabeu que per entrar en el sorteig només cal que participeu al programa. Per fer-ho podeu enviar-nos un mail a totestainventat@rcb.cat, podeu posar un comentari aquí al blog, podeu comentar alguna reflexió al mur del Facebook del programa o podeu enviar-nos o mencionar-nos en els vostres twits (@totestainventat).

Qualsevol opció és bona, això sí, si comenteu aquí al blog penseu a deixar-nos alguna via de contacte (aquí al comentari o per mail si voleu), ja que si no tenim com localitzar-vos no podreu entrar en el sorteig.

Els guanyadors tindran un vol per a dues persones a ciutats espanyoles com Sevilla, Santiago de Compostela o Tenerife, però també poden optar per viatjar per Europa a capitals tan boniques com Edimburg o Brussel·les (taxes no incloses). Vosaltres mateixos podreu escollir el dia.

Per inspirar-vos, no podiem posar-vos una altra cançó sobre viatges en avió que no fos Volare dels Gipsy Kings!

Nostàlgia de pintades a les parets

2010-11-08T10:10:00.001+01:00

by Felip

El gran repte. Després dels posts pictòrics del Miki (round I i II), com a responsable de la secció cultural del Tot està inventat em veig en l'obligació de mantenir el llistó de coneixement ben alt. Així que avui res de "hihi haha" ni de "fer el ximple pels puestos". Avui alta cultura amb estridències, que per algun motiu m'he hagut de llegir Ulisses en una sola setmana per explicar-lo a l'audiència!

Com diria Harrison Ford en la seva etapa adolescent, anem al gra. Parlem de passat, parlem de cultura i parlem de música. Us sona això?

Sí, és un concert en directe dels Ramones al mític CBGC. Aquest local alternatiu ha vist tocar gent com The Ramones, The Clash, Sex Pistols, Blondie, Pattiy Smith o Talking Heads i ha tingut de public personatges com Andy Warhol (o era Bernie Ecclestone?). El nom complet és CBGB - OMFUG, les sigles de Country, Blue-Grass and Blues - Other Music For Uplifting Gormandizers. De country en tenia poc ja us ho dic ara.

Total, que el 2006 el van tancar perquè l'amo no podia seguir pagant el lloguer. Una llàstima. Ara ja no es pot veure ni la façana. El local l'ocupa una botiga de John Varvatos (no sé que coi venen però la música de la web sona bé). Però per aquells que hi vau anar i vau pintar el vostre nom a una paret, o pels que voldríeu haver-hi anat o pels que només sentiu curiositat. Aquí teniu l'interior del CBGB:

Si voleu navegar per dins del local, cliqueu a la imatge o en aquest text. Penseu que hem perdut un gran local, però amb internet... hem guanyat amb higiene, perquè l'espai estava fet una porqueria!

Enyorança del passat

2010-11-05T10:34:00.000+01:00

by Arnau

Ja sabeu que al Tot està inventat no en tenim de nostàlgia ni d'enyorança. Nosaltres som més de riure'ns del passat o, fins i tot, de sentir-ne vergonya.

Però hi ha altra gent que no, hi ha altra gent que el troba a faltar, per molt que el present sigui molt millor. I com a exemple, avui parlarem de tecnologia.

Tots sabeu que el lema del programa és "no tot temps passat va ser millor, però sí més divertit". Això ens porta a dues conclusions. La primera és que el present, en molts sentits és millor. I la segona és que el passat era més cutre, però tenia el seu encant. I no som els únics que ho pensem.

El present és millor perquè ara tenim aparatillus que fan de tot, com l'iPhone, un teòric mòbil que en comptes de tenir La Serpiente o els Bioritmos és capaç gairebé de fer-te un ou ferrat. Però alguns no en tenen prou i segueixen enyorant el passat, perquè era més divertit.

I les maneres de recordar-lo són molt variades. Per exemple, hi ha qui converteix el seu iPod en un magnífic 'loro' dels d'anar a la platja o dels de portar a l'espatlla si ets un rapero dels 80:

Magnífic, no?

N'hi ha, en canvi, que el què enyoren són els telèfons antics. Aquells de casa l'àvia que tenien una roda (els telèfon de rodeta alguns dèiem) i que havies de girar per marcar un número. Sí, els de cla-cla-cla-clac.

Pels que tenen un iPhone i els enyoren, aquí teniu la solució, l'iDial:

Si en canvi sou més de l'època daurada dels bars musicals, aquella època de juke-box rococós i de música Rock 'n Roll blanca i, si pot ser, molt descafeinada, també teniu el vostre complement per a l'iPhone, el juke-box rococó!

I de tots, el millor. Almenys pel meu gust. Un complement que és útil i divertit. Un complement perfecte pels que rebobinavem les cintes amb un boli i, alhora, pels que volen veure pelis a l'iPhone sense aguantar-lo amb la mà i acabar més cansats que quan aguantaven una altra cosa en plena adolescència.

Amics, la funda Radiocassette per a l'iPhone!

Codis de l'art (Round 2)

2010-11-03T17:46:00.000+01:00

by Miki

Com vaig amenaçar aquí tenim la segona part del nostre viatge per l'art més curiós, encara que també el menys útil, perquè tot això no us servirà ni per una partida de Trivial, però gaudirem del viatge.

Començarem igual que vam començar la setmana passada: amb Miguel Angel. En aquesta ocasió veurem la seva altra gran obra, la Capella Sixtina.

No us heu fixat? Encara que Miguel Angel era molt religiós també tenia un sentit de l'humor molt cerebral.

Primer de tot perdó per l'acudit. Un Deu en forma de cervell dona vida a Adam. A partir d'aquí trèieu les vostres pròpies conclusions. Perquè després digueu que amb el Tot Està Inventat no li doneu al “coco”. Sens dubte al Renaixement tenien un sentit de l'humor molt subtil. Avui dia haguéssim fet a Deu ensenyant el seu inframón. Menys subtil però igual de poètic.

I seguim amb el segon convidat. Aquí us quedareu de pedra, paraula. Parlem del quadre Madonna i San Giovannino del pintor italià Domenico Ghirlandaio. El més sorprenen del quadre no és el nom del pintor, però primer mirem a veure què descobrim.

Això és com el joc de les 7 diferències. No l'heu descobert? Mirem-ho una mica més aprop.

Uau! Un OVNI! Com diria Iker Jiménez “un trance de auténtico terror, me incluyo”. Això vol dir que podem creure en formes extraterrestres com Alf o Lamu? No és l'únic cas que hem trobat al món de l'art.

Proves aixi ens donen nous motius per investigar el cel en busca de formes de vida peludes devoradores de gats o promiscues amb una fixació per la roba interior de lleopard. Jo personalment no perdré l'esperança. Sempre he volgut tenir un amic pelut per amagar a la cuina davant de les visites.

No fas 500 milions de combinacions sense cabrejar algunes peces

2010-11-01T09:30:00.004+01:00

by Felip

Fa un temps que s'ha posat de moda fer pel·lícules de superherois. La Marvel i DC Comics estan explotant tot el seu fons d'armari amb més i més films de qualitat desigual. Ara, a més, a uns senyors se'ls ha acudit explicar la història d'un invent que amb prou feines té 7 anys de vida. Sí, Facebook! Sí, The Social Network! Sí, no pots fer 500 milions d'amics sense crear-te uns quants enemics...

Potser assumireu pel to del post que hi ha certa bilis amagada. No us penséssiu pas! Ens sembla molt bé! Collonut! Però trobem una cosa a faltar. Com sempre hi ha els grans oblidats. Les injustícies! La Mila Jovovich fa Resident Evil, però per quan una pel·lícula de Monkey Island amb Adrien Broy - i el seu nas - de protagonista? I Mario, quan farem una pel·lícula digna d'aquesta videojoc, que li faci justícia no com allò que es va fer el 1993! I Pong? I d'Asteroids? I no, Deep Impact i Armageddon no valen com a pel·lícules d'Asteroids!

Res de res, els grans oblidats. Com a mínim sembla que Tetris si que tindrà la seva versió cinematogràfica...

Llàstima que ho facin els francesos. Quin remei. Ara, espero que sigui veritat, perquè si no em lio a hòsties com si fos un Michel Douglas en un dia de fúria qualsevol!

Nokia en català abans de ser Nokia

2010-10-29T08:51:00.000+02:00

by Arnau

Alguna vegada hem comentat que els catalans som molt més del què semblem. Només som 7 milions d'una població mundial de 7.000 milions, però podem inventar grans coses. Per tothom és conegut que el llest que va posar un pal a un caramel (chupa-chups) és català.

També molts coneixem la història de Narcís Monturiol, l'inventor original del submarí. Un aparell que no sé si sóc jo, però em dóna la sensació que no té absolutament cap utilitat real. Però mola, sobretot per pel·lícules com Abajo el Periscopio.

Ja és més desconegut el paper cabdal de Joan Roget en la invenció del telescopi, o la Francesc Salvà i Campillo en la invenció del telègraf elèctric. D'altres invents ja tenen aspecte de ser més nostrats, com l'allioli, el setrill o el porró, aquella obra de l'enginyeria que permet als pares fer veure que poden consumir vi fent-lo baixar primer des del llavi superior... fins que acaba tot el líquid fent una taca a la camisa al més pur estil BP.

Però tota aquesta parrafada tan interessant només era l'excusa per parlar d'invents catalans i d'un en concret. L'invent de la música de Nokia. Perquè, senyors i senyores, Nokia ens ha robat! Ens han robat la música!

Recordem primer la tan coneguda melodia de la marca de mòbils:

I ara la composició El Gran Vals de Francesc Tàrrega (segle XIX):

Com diria una persona normal en passar pel peatge de l'AP7: Al ladrón! Al ladrón!

El Codi da Vinci...i de Miguel Angel.

2010-10-28T03:32:00.000+02:00

by Miki

Aquesta setmana deixarem de banda cançons de dibuixos animats poliglotes i camises com estovalles dels anys 80 i farem una mica de cultura, però de debò, eh?

Parlarem d'art, però no patiu perquè inclús parlant de temes tan elevat podem deixar espai per l'humor i les curiositats. Si no em creieu començarem.

I la millor forma de començar és resolent una de les majors injustícies del món: la coseta del David de Miguel Angel.

Estem d'acord en que no és especialment gran. Aquest fet ha provocat centenars de milers de burles durant més de 500 anys contra el pobre David. Peró la realitat és que hi ha una explicació que sorgeix quan mirem cara a cara al David, cosa que no podem fer als museus per la seva alçada.

Heu vist quina cara? Exacte! David no la te petita, està espantat! No oblidem que davant te al temible gegant Goliath, i ja que el nostre heroi no s'arruga algú ho haurà de fer.

Què tal si passem a l'autèntic Codi Da Vinci. I no parlo de teories conspiratives. Parlo de música. Tots recordem L'últim Sopar, oi?

Doncs si en comtes de mirar a l'androgin del costat de Jesús ens fixem en les mans dels protagonistes descobrirem quelcom molt curiós.

Efectivament, formen una partitura! I la melodia va resultar massa harmònica per estar feta de casualitat. No parava quiet aquest Leonardo.

Per avui és un bon aperitiu. A la segona part tenim coses reservades en obres d'art de primera línia, i no no semblen humanes.

El coiot guanya (en un engany)

2010-10-25T09:30:00.000+02:00

by Felip

Diuen en castellà que "lo prometido es deuda" així que avui complirem una promesa (entre nosaltres, a veure si ens llegeix Zapatero i pren exemple). Em refereixo al programa de dimecres passat. Ens preguntàvem si algun dia el coyote havia atrapat al correcaminos. Doncs sí, i aquí en teniu la prova:

Ara bé, és realitat o un muntatge (un fake que en diu ara els joves)?. Tot fa pensar que és fals. Es va arribar a dir que un multimilionari japonès - qui sinó - havia pagat per un capítol especial que mai havia de sortir a la llum però que misteriosament es va penjar a internet. No és una història gaire creïble, així que ho deixarem tot plegat com a fals. Això sí, qui ens treu el gust d'haver vist el coyote guanyant la batalla. Millor aquesta versió que no pas aquesta altra REAL del dibuixos on la victòria és molt més agredolça!

Com deia l'anunci de Kas: I tu de quien eres? Del coyote o del correcaminos? Jo, del gat TOM

Avui aprenem idiomes!

2010-10-21T01:32:00.000+02:00

by Miki

Sempre és bo ampliar els nostres horitzons del coneixement per tal de poder apreciar millor el món que nes rodeja. Altres cultures, religions, costums i Bola de Drac.

No, no estem fent broma. Des del Tot Està Inventat sabem els problemes de temps i sobretot de motivació per posar-nos a aprendre idiomes ara mateix, per això em trobat el sistema perfecte. Les intros de Bola de Drac (coneixeu millor motivació?) en diferents idiomes, tot ben comptacte per l'home i la dona sense temps lliure del segle XXI.

Gaudiu-les i de res.

S'han penjat aquestes dues perquè son les úniques què han tingut el detall de posar la versió en català.

La realitat supera el videojoc

2010-10-15T12:09:00.000+02:00

by Arnau

Ja sabeu que a mi sempre em toca comentar videojocs i coses així. Però resulta que m'he trobat violat per la realitat. Per mi els videojocs sempre s'havien basat en la ficció, allunyant-se de la realitat. Almenys els antics (època pre-Sims i coses així d'avorrides).

Teniem videojocs de lluita com l'Street Fighter on no es buscava el realisme, sinó l'acció i els hadokens més bèsties. En aquesta línia van sortir altres obres mestres com Fatal Fury o anades de castanya pre-gore com Mortal Kombat.

També hi havia jocs de carreres. Aquests sí que es volien acostar un pèl més a la realitat, però sempre superant-la. La idea era que fos fàcil, Arcade en deien. Havies de córrer molt, picar contra algun altre cotxe per apartar-lo i arribar primer.

Altres gèneres, com per exemple el beat'em up, s'apartaven encara més de la realitat. Meravelles pixelades com Golden Axe o una recreativa que recordo amb especial melancolia sobre els X-Men no pretenien en cap moment acostar-se al dia a dia de l'espècie humana, sinó allunyar-se'n.

Però l'altre dia vaig i em trobo que la realitat ens ha passat la mà per la cara, ha escopit a les nostres sabates i s'ha orinat al camal dels nostres pantalons. Perquè senyors... s'ha acabat això de buscar a Carmen Sandiego. Ja l'han trobat!

Pels que no la recordeu, Carmen Sandiego era una fugitiva de la justícia, una lladre de guant blanc que s'amagava pel món. Bé, en realitat era una excusa per colar un joc educatiu als joves dels 90, sota l'excusa de 'busca a una lladre molt especial'.

El joc consistia en anar-la perseguint pel món i anar recollint pistes que et portaven al seu següent destí. Pistes tan interessants com 'la bandera del país al que se ha ido tiene los colores rojo, azul y blanco'. Tot molt realista.

Doncs s'ha acabat. Carmen Sandiego ja és entre reixes, per tant, el món és una mica més trist.

Que exagero? No crec. Carmen a la presó i Belén Esteban al carrer? A veure qui té collons de dir-me que el món no és més trist cada dia!

Reivindiquem!

2010-10-13T15:02:00.004+02:00

by Miki

L'altre dia em va donar per llevar-me a una hora decent i mirar la televisió tot esmorzant. Gran error! Vaig descobrir aterrit que els matins son usats per posar reposicions de sèrie com Nisaga de Poder o fins i tot S'ha Escrit un Crim.

No em mal interpreteu. Com a membre de l'equip del Tot Està Inventat sóc un amant del passat. El que m'indigna son les reposicions que NO han fet.

Senyors de TV3 i Canal 8 (el principal responsable de les reposocions de sèries granulades) ja és hora de recuperar la sèrie de sèries, la camisa de les camises, les gabardines amb velcro. És hora de recuperar L'Imperdible Parker Lewis! (quina mala sang tenim a vegades traduïnt títols)

En Parker i les seves camises, en Jerry i els seus invents enganxats a la seva gabardina amb velcro, en Mike i la seva missió de seguir amb la tradició de que tots els guaperes de les series juvenils s'hagin de dir Mike, la Shelly, germaneta d'en Parker, enamorada d'en Jerry i encarnació de Satanàs. I així podríem estar fins arribar a la Senyoreta Musso i el seu dit rebenta vidres o en Kubiak, menjador de tot el que agafi, fins i tot la seva llanterna alimentada a base de patates. Des d'aquí proposo una campanya per totes les vies possibles per aconseguir recuperar L'Imperdible Parker Lewis. Qui em segueix?! Si la cosa es posa lletja sempre podem fugir a través de les taquilles.

En Parker i les seves camises, en Jerry i els seus invents enganxats a la seva gabardina amb velcro, en Mike i la seva missió de seguir amb la tradició de que tots els guaperes de les series juvenils s'hagin de dir Mike, la Shelly, germaneta d'en Parker, enamorada d'en Jerry i encarnació de Satanàs. I així podríem estar fins arribar a la Senyoreta Musso i el seu dit rebenta vidres o en Kubiak, menjador de tot el que agafi, fins i tot la seva llanterna alimentada a base de patates.

Des d'aquí proposo una campanya per totes les vies possibles per aconseguir recuperar L'Imperdible Parker Lewis. Qui em segueix?! Si la cosa es posa lletja sempre podem fugir a través de les taquilles.

Star contra Star

2010-10-11T09:00:00.005+02:00

by Felip

Atenció, abans de que seguiu llegint, aquest és un post altament friki. Conté dues icones úniques: Star Wars i Star Trek. Ara bé, voleu saber què passaria si enfrontéssim un Destructor Estelar clase Venator contra la mítica nau USS Enterprise?

A una banda tenim l'Imperi Galàctic amb el aquells almiralls que Darth Vader es cruspia amb patates i ofegava per qualsevol petit error. A l'altre el "calvo" més famós del cinema després de Yul Brynner, el capità Jean-Luc Picard. Tot plegat és només un vídeo de youtube, però segur que els fans d'una o altra saga s'humitejaran:

Ops, tanta xerrera i al final resulta que al vídeo no resol qui guanya. Però bé, no us preocupeu. Penseu que els Destructors no tenen escuts així que em sembla que l'Entrerprise té la victòria assegurada. Una altra cosa seria si la flota estela la comandés el nostre ídol d'Star Wars. Sí, estic parlant de l'almirall Akbar, nadiu del planeta Mon Calamari i famós per la frase "És una trampa".

Akbar rules!

Ja us ho havia dit que era friki...

Galeria fotogràfica de la nova temporada

2010-10-07T16:42:00.000+02:00

Bé amics, això és al que ens referíem quan amenaçàvem amb veure'ns les cares...

I avui més!

El TEI torna... és una amenaça

2010-10-04T09:00:00.024+02:00

by Programa

Aquest 6 d'octubre, el Tot està inventat torna per salvar la humanitat. Recordeu allò de "qui no coneix el seu passat està condemnat a repetir-lo"? Doncs ens pensàvem que amb dues temporades del TEI ja n'hi hauria hagut prou per evitar que l'home ensopegués dos cops amb la mateixa pedra. Però no.

Ja havíem decidit penjar el nostre vestit de "superherois de la risa" i tornar a casa a dedicar-nos a la nostra veritable vocació, esbrinar com era el porno abans d'internet. Però mentre repassàvem desenes de Privates i Playboys endarreries hem detectat que al carrer hi havia una dona que portava... "hombreres"!!! Van saltar les alarmes a la Batcova! El nostre sentit aràcnid ens va provocar una migranya de cavall! Ens vam convertir en un monstre verd amb bermudes i ens vam estirar com un xiclet (quina merda de superpoder tenia Míster Fantàstic)! Total que vam haver de recórrer mitja ciutat per trobar una cabina però ja som aquí. Preparats per recordar el passat.

Perdó, perdó. Un segon...

Un mitjó per aquí...

Una màscara cap allà...

Els calçotets per fora de les malles....

Ara sí, ara ja estem preparats per recordar el passat:

La supermemòria d'Arnau Domínguez, Felip Gordillo i Miki Sòria continuen intàctes. Els tentacles de Mr Octopus David Rius, àlies "el tècnic", estan a punt. I com en cada nova edició d'un còmic de superherois, tenim nous superamics amb noves superseccions. Xavi Fernández, Eli Liñan i Mireia Monterde aterren a l'univers del Tot està inventat. Entre tots continuarem esbrinant què se n'ha fet d'aquell actor clàssic. Confesarem les nostres vergonyes del passat. Farem un servei a la llengua recuperant mots oblidats. Desenmascararem la Història. I estrenarem nous espais per investigar què feien de joves les estrelles actuals, explorar l'estupidesa humana i entendre la cultura moderna.

Tot plegat al Tot està inventat. Com sempre, de dimecres a divendres a les 11 de la nit. A la sintonia de Radio Ciutat de Badalona, al 94,4 de la FM. O a la TDT. O aquí mateix al blog. O al Facebook. O al Twitter... Coi no teniu excusa!

Darth Vader altre cop

2010-10-01T10:00:00.000+02:00

by Arnau

Sí, sabem que som uns pesats, però resulta que el dolent de Star Wars, Darth Vader, segueix fent de les seves. Si fa uns mesos comentàvem que no sabiem la raó, però el senyor de la capa i la respiració asmàtica s'havia hagut de dedicar a robar bancs, ara ja sabem què va passar perquè Darth Vader s'hagués de convertir en un Dioni qualsevol.

Resulta que amb els problemes actuals en la construcció, el senyor Vader es va quedar sense fons per dur a terme la seva Estrella de la Mort. Com tota persona de a peu, la única solució que va trobar va ser anar a un banc i demanar un crèdit. Però no us penseu que per un Lord Sith és gaire més fàcil que per una persona normal. Mireu, mireu...

No digas boludeses!

2010-09-29T01:27:00.000+02:00

by Miki

Amics, amigues (alienígenes i plantes inanimades) avui és un dia de joia i celebració! No, no estic parlant de la vaga general ni del fet que sigui Sant Miquel (allà on va triomfa). Avui celebrem un aniversari, i no un de qualsevol. Avui l'argentina més universal, Mafalda, fa la rodona xifra de 46 anys.

Ja fa 46 anys que Mafalda ens ofereix aquella visió infantil però plena d'intenció en 30 idiomes i sempre acompanyada de Felipe, Susanita, Miguelito, Manolito i el seu incombustible germanet Guille (de qui tinc una debilitat especial).

Avui un recordatori molt amable per Mafalda, que ens va ensenyar a veure que mirar el món amb ulls de nen era a vegades l'única forma de perdre la vena que ens els tapa. I un petó per al seu pare, Quino, que als seus 78 anys encara segueix donant guerra.

De "Pixie i Dixie"" a les "Supernenas"

2010-09-27T10:55:00.003+02:00

by Felip

De "Pixie i Dixie"" a les "Supernenas". No, no és el repàs a la història del cinema porno, sinó 50 anys d'història de Hanna-Barbera!!! Hanna-Barbera és un estudi d'animació de dos senyors, William Hanna y Joseph Barbera. Jo sempre havia cregut que era el nom d'una senyora que es dedicava a dibuixar personatges de televisió. Però no, en Bill i el Jo (per evitar confusions) eren dos immigrants libanesos que no sabem com van acabar sent directius de la Metro-Goldwyn-Mayer. Atenció perquè van ser els responsables de la primer aparició de dos personatges claus en la nostra formació: Tom i Jerri, el 1940!

L'any 1944 H i B van crear un departament d'animació a la MGM, van guanyar vuit Oscars de Hollywood, però el 1957 l'empresa els va deixar amb un pam de nas. Van tancar el departament perquè ja tenien prou historietes com per repetir-les anys i anys (i així passa encara amb Tom i Jerri). Total que Hanna i Barbera se'n van anar al carrer i van seguir fent el que sabien: dibuixos.

Si heu arribat fins aquí i no heu anat directament a la imatge que hi ha aquí a sota, pensareu: per què coi ens explica tot això? Doncs perquè estic convençut que molts recordareu Hanna-Barbera. O millor dit, recordareu "Los Supersónicos", "Els Picapedra", "El oso Yogui", "Scooby-doo", "Tiro Loco McGraw" o "Pixie i Dixie"... són algunes de les històries de la companyia. En aquest gràfic (obra de Juan Pablo Bravo) podeu repassar les creacions des de 1957.

clica per fer-la gran

Val molt la pena, aquí també ho podeu trobar en una mida gran. Nosaltres hem repassat les antigues, però és curiós com el que va començar amb en Fred Picapedra i en Barny Terragam va evolucionar cap a "Los autos locos", va degenerar en "Honk Kong Phooey"...

... va remuntar amb "Els Barrufets" però va inventar un nom tan ridícul com "Els Monchhichis" (una còpia dels Ewok)...

... ens va divertir amb la Pantera Rosa i va crear una sèrie sobre Mr. T...

... i ha acabat fent coses com "El laboratorio de Dexter", "Jonhy Bravo", "Vaca y Pollo" i "Las Supernenas". Apa, ja tenim alguna cosa més per agrair els libanesos a banda de l'humus i el tabulé.

S'estan perdent les tradicions

2010-09-24T09:30:00.000+02:00

by Arnau

Amics, amigues... ja no som el què erem. Abans els nens jugaven al carrer, les àvies feien mitja i les sèries acabaven amb les 'tomas falsas'. S'estan perdent les tradicions.

Ara, que jo sàpiga, només el Crackovia i el Polònia de TV3 acaben amb errors tècnics o d'actors. Perquè? Si molts cops és gairebé el millor de la sèrie o del programa?

Estic d'acord que, de vegades, semblava que fossin falses però no perquè fossin errors, sinó perquè semblaven intencionades. Però coi, eren divertides, no? Des d'aquí les reivindiquem i ho fem amb un dels gran exemples. El mai prou valorat 'El príncipe de Bel-Air':

Grans dones de majors paraules

2010-09-23T00:04:00.002+02:00

by Miki

Han omplert portades, estadis i hores i hores a la televisió i han forjat una part important dels últims anys del nostre país (algunes més del que voldríem).

Les folklòriques espanyoles han motivat homenatges i parodies a dojo, i repassant alguna de les perles amb les que ens han premiat quan han obert la boca és força lògic.

Comencem amb una de les més grans (en tots els sentits), Rocío Jurado.

Més de 50 anys de carrera musical, carrera com actriu, èxits a Europa i Amèrica i una vida privada poc tranquil·la.

Amb un currículum així parlem d'un dels personatges més parodiats al nostre país, i és que amb frases com “Echaron por la tele un partido de fúmbol indefinido vía salitre” no podem esperar menys. Amb cançons que alguns podrien qualificar de poesia sembla mentida que quan obria la boca sortien coses com “Era un reloj de acero inexorable”. Casi musical.

Passem a la nostra segona folklòrica convertida a poeta, i és el torn de Carmen Sevilla.

L'actriu que va tenir un passat daurat fins arribar a la nominació als Oscar i una llista enorme de pel·lícules i la presentadora que ens ha donat moments molt mítics de la televisió (com oblidar Las Ovejitas o el joc del gran Hugo?). Aquest símbol del cine i la televisió espanyols (que no te perquè ser un símbol positiu. Ho deixem al vostre criteri) és la responsable de genialitats com “No soy mayor pero no tanto como para ser del Parque Jurídico”. Fantàstic, oi? Doncs res a envejar a la que podem qualificar com la medalla d'or de les frases/ficades de pota de les folklòriques espanyoles, “¡Ah!¡Eres paralítico!¡Qué profesión tan bonita!”

I és que per participar i triomfar amb la cultura no és necessari tenir-ne.

Videojocs humans

2010-09-20T10:42:00.001+02:00

by Felip

Després del Tetris humà que fa temps us vam ensenyar ens havíem quedat una mica orfes, però buscant una mica hem descobert que el senyor Guillaume Reymond li ha agafat gust a això de fer videojocs amb persones.

Tenim el Pong

El clàssic de cotxes

L'Space Invaders

I el Pac-Man!

Com sempre, el millor del vídeo són els sons que fa amb la boca. Genials!

Tornem a viatjar al passat

2010-09-17T08:36:00.003+02:00

by Arnau

Ja sabeu que, de tant en tant, sense una freqüència determinada, fem un cop d'ull al passat per veure com han canviat alguns dels famosos actuals. Si voleu podeu veure les edicions anteriors aquí i aquí (com són avui els famosos d'ahir).

Doncs, com que sempre volem anar a més, ara hem oblidat ja l'antiguitat de les fotografies per passar-nos al vídeo. Bé, en realitat ho hem fet perquè hi ha hagut un usuari de Youtube que s'ha dedicat a fer el muntatge i clar, tampoc era qüestió de desaprofitar-ho. Aquí que, aquí ho teniu:

S'ha de reconèixer que hi ha de tot. En alguns casos, com Brad Pitt, es demostra que la bellesa és innata i que s'ha de ser guapo ja de petit. En altres, com Jennifer Garner podem dir que el pas del temps no sempre és dolent. En altres, com Jessica Simpson es fa palès allò de 'maquillatge i globus, victòria segura'. I en el cas de Marilyn Manson només puc dir: "si és que es veia a venir!"

Centenaris de la televisió

2010-09-15T12:40:00.004+02:00

by Miki

La televisió al llarg dels anys ha canviat molt i és quelcom que veiem sempre al Tot Està Inventat, però no tots han canviat tan. Avui us presentem els més antics i encara vigents personatges de la nostra televisió, per què quan una cosa funciona, com Informe Semanal, o un robot no s'espatlla, com Jordi Hurtado, perquè canviar-les?

Comencem amb un incomparable i constructiu programa de bricolatge (perdoneu la broma, no ho he pogut evitar): Bricomania.

El mític programa de bricolatge presentat per el duo Kristian Pielhoff i Iñigo Segurola (el dels Briconsejos de Jardinería) va començar a emetre l'any 1994 a La 2. Encara que ha només han fet 600 programes i han donat moltes voltes als diferents canals d'Espanya ha aconseguit durar 16 anys en antena, això sí, amb audiències molt irregulars.

La nostra següent aturada ens porta a un concurs que porta 13 anys en antena i més de 3000 programes a les esquenes: Saber y Ganar. Què podem dir d'aquest concurs que no s'hagi dit ja, oi? Bé, podem parlar del mite del seu presentador, Jordi Hurtado, del què es diu que és un robot creat per TVE, o que va fer un pacte amb el Diable, com Faust. Evitarem entrar a la polèmica i ens limitarem a veure una mostra de l'evolució del presentador al llarg de la seva vida.

Crec que no farem cap comentari. Set imatges valen més que mil teories sobre els imperceptibles canvis de Jordi Hurtado durant anys.

I acabem el nostre repàs per els més centenaris i mítics de la nostra televisió amb un dels programes més antics encara en antena: Informe Semanal.

Va començar a córrer l'any 1973 i en aquests 37 anys ha realitzat més de 6000 reportatges i hi han passat 12 directors i més d'una vintena de presentadors, d'entre els que veiem a la futura reina (potser no tan "campetxana") Letizia Ortiz, abans de fer-se aquell novio tan alt.

Hem fet només un petit tast dels molts programes que aguanten anys i canvis en aquest país, però tindrem més ocasions per veure'ls tots.

Mario Parental Advisory

2010-09-13T11:19:00.002+02:00

by Felip

Mario, ai Mario! Deia Peach quan el galant heroi complia amb les seves obligacions després de rescatar-la del seu castell. Es veu que el bigoti li feia pessigolles.

Doncs avui fa 25 anys que Mario es va convertir en Super Mario. Alguns diuen que es va fer soci del club amb més seguidors de Catalunya. D'altres asseguren que, com al Son Goku, se li allargava el bastó (opció avalada pels crits de plaer de la princesa almibarada). En qualsevol cas, aquell senyor amb bigoti, d'edat indefinida (prou madur per enamorar princeses i prou infantil per muntar sobre una dinosaure que ens recorda als dibuixos del Denver) està d'aniversari?

La seva vida ha estat gairebé com la del show de Truman, l'hem vist néixer a Donkey Kong, créixer a Mario Bros, fotre's fins al cul de bolets a Super Mario Bros, disfressar-se de Firefox i, sobretot, colpejar, esber-lar, destrossar, esquinçar i torturar a milers de criatures, sobretot tortugues sense ni tan sols la intenció de fer-se un ukelele.

Al Tot està inventat li hem vist fer coses pitjors: hem descobert on viu i de què es guanya la vida, l'hem vist ballar el Macarron Chacarron, digievolucionar, imitar a El Vaquilla i coses molt pitjors. Però ara volem saber què coi passava al final del joc. Era la pujada de bandera de cada final de nivell una metàfora del que succeïa als interiors del castell? Ho hem estat investigant, però no n'hem tret l'aigua clara. Tenim dues hipòtesis:

A. Rebuig habitual

B. Hell, yeah!

Això és com un llibre de tria la teva pròpia aventura. Vosaltres mateixos!

Atari hagués pogut ser diferent

2010-09-10T09:43:00.003+02:00

by Arnau

Tornem als videojocs. Pam. Així de clar. I avui hi tornem amb la que va ser LA consola per a tothom. És més, per alguns encara mereix un lloc en una vitrina. Evidentment, parlo de la mítica ATARI 2600.

Pels que no la tingueu al cap, va ser això:

Però els amics de ColorCubic han publicat un seguit d'imatges de concept sketches (esboços conceptuals, per dir algo) on podem veure idees de noves màquines d'un treballador d'Atari, un tal Regan Cheng, que pel nom no el coneixen ni a casa seva a l'hora de dinar.

Aquí teniu alguns exemples que no només són interessants, sinó que també són bonics. Mira, avui queda un post més bonic que divertit. Però segur que alguns us volarà la imaginació pensant què haguéssin pogut ser aquestes maquines...

Imatges descobertes a través del blog VidaExtra.

L'evolució del camp

2010-09-08T14:10:00.004+02:00

by Miki

A la Secció de la Versió del Tot Està Inventat ens fem un fart de parlar d'estils musicals i de la seva reinvenció. Avui volia dedicar el post a un estil sense el qual el programa no hagués arribat fins aquí (sigui on sigui "aquí"). Parlo del Rock Rural.

Segurament a molts ens ve a la ment l'amic Koala i el seu Opá, yo vi a hacé un corrá, però nosaltres som un programa de records i el que us vull ensenyar son els pares de tamany èxit musical que acaricia les nostres orelles i ens transporta a llocs que ni coneixiem, i potser tampoc feia falta.

El Rock Rural és una de les millors expressions musicals des de Loco por el tennis del gran Florencio Torrelledo, i la millor forma que la gent del camp te de posar-se ullerees de sol fora dels anuncis de turisme rural.

Comencem amb tot un clàssic oblidat: Els infravalorat La Charanga del tio Honorio i el seu gran hit El Oni.

Tenen una poesia indesxifrable, i també incomprensible. Però seguim, perquè no podem deixar aquest repàs sobre el Rock Rural sense passar per el gran Fernando Esteso i la seva oda a l'amor sense complexes La Ramona. Per desgràcia una nova normativa de la Unió Europea que m'acabo d'inventar ens obliga a tenir en comte les altres realitats nacionals del continent (què ara és diu "Carrefour"), així que em veig obligat a posar-vos La Ramona en la seva versió en alemany. Gaudiu-la.

Esgarrifant en molts sentits.

Minuts de terror: la invasió dels ultracossos amb una mà al cul

2010-09-06T11:08:00.006+02:00

by Felip

Impactat encara per l'últim post de l'Arnau, no he pogut evitar recuperar el món de la ventriloquia. Aquells ninots de paper maché amb un forat el cul i una anomalia facial amb nom de pel·lícula porno dels 70 (Mandíbula batiente). Fan por. Definitivament, fan molta por. I aquí encara sort perquè les nostres estrelles són Mari Carmen y sus muñecos y el mític José Luís Moreno! I dic que hem tingut sort perquè els seus personatges encara eren prou acceptables.

"Hermosos", recordeu Doña Rogelia?

I Rockefeller...

I mira que el recordava molt pitjor, però resulta quer el corb dels nassos és un gran sarcàstic que disparava contra tot i tothom. Toma Moreno!!! Per cert, sabíeu que va ser una celebritat a Itàlia? Busqueu, busqueu i veureu el Moreno parlant en italià amb la mà en els pantalons d'un ocellot vestit amb frac.

Sigui com sigui, anem al tema: els ninots de ventríloc fan por. I si no mireu a aquesta congregació del dimoni intentant ressuscitar a Satanàs:

El nostre pitjor malson! I els malparits dels ventrílocs com canten sense bada boca eh! On ha anat a parar aquesta noble professió?

Com matar un nen de por i que sembli un accident

2010-09-03T09:15:00.005+02:00

by Arnau

De vegades els adults som una mica malparidets. Ens dediquem a espantar els nens. O a maltractar-los vilment amb el rollo aquest de 'mira com riu'. En realitat el nen no riu, en realitat el nen s'està cagant en la nostra familia des d'aquí fins al neandertal. Però nosaltres ho trobem divertit.

Per exemple, la mania de vestir-los com si fossin ninots de drap. Això no és seriós, home!

Però el què ens ocupa avui és la mania que tenim de regalar-los coses que fan por. Per exemple, el Gusiluz (ara famós pel Crackovia). Allò fa por! No em direu que un cuc enorme amb el cap il·luminat no ha de traumatitzar un nen.

I no és l'únic cas eh. Els ninos de pallassos són l'altre gran camp de maltractament. TOTS fan por. És igual que sigui petit que gran, seriós o divertit, car o barat, tots els ninos de pallasso fan por. Semblen dir: "jejeje... tu espera't que quan t'adormis t'arrencaré el ronyó i el vendré al mercat negre". Les mares això ho haurien de preveure, que és el què més por els fa, que algú ens drogui i ens robi un ronyó!

Però no és de ninos del què parlarem avui, sinó d'albums musicals. Ara tots pensareu que m'he tornat boig. Doncs no, ja ho estava. El fet és que ni que no ho haguem pensat, algunes portades d'àlbums infantils fan por.

No us ho creieu? Mireu, mireu... I a més a més internacionals, tu!

Un altre exemple és el de Tex Ritter, un home que o ha entrat en una secta de gent rara o es dedica a drogar als nens amb bolets que no són rovellons:

Però, com deia (que no és un diari), els pitjors amics dels nens són els pallassos. I no exagero, fins i tot quan un nen els veu es posa a cridar. No? Doncs us ho puc demostrar amb la portada de Cantigas de Roda:

Però tranquils, no tots els nens criden quan veuen un pallasso. N'hi ha que no ho fan. Perquè us pregunteu? Doncs no ho fan perquè estan morts! O sinó mireu una altra portada de Cantigas de roda on tots els nens us miren a la cara cantant allò de "Un, dos, Freddy viene a por ti, tres, cuatro, cierra la puerta..."

I si parlem de morts, la millor portada és la de l'àlbum Amén! On es mostra que la ventríloqua de la portada s'estimava tan al seu ninot que els van enterrar junts. Aquesta és una foto del taüt:

Però sentint-ho molt pel Felip, que n'és un gran admirador, la portada més maquiavèl·lica, més terrorífica i més ectoplasmàtica (que no vol dir res, però queda bé) és la de Luís Aguilé. Gallifante pal cantante!

Retrospectiva de la melodia per a mòbils

2010-09-01T17:01:00.002+02:00

by Miki

Avui dia els telèfons mòbils tenen de tot: mp3, internet, GPS, so espectacular, i decenes de coses més.

Tots aquests avenços estan molt bé, però personalment creiem que li treuen magia i merit a les velles músiques monotono dels nostre antics mòbils. Com a homenatge al passat la nova generació de telèfons ens ofereixen un concert de tons per a mòbil. Una gran habilitat que no us podeu perdre.

Comencem per un clàssic del cinema més inquietant:

Ara un clàssic imperdonable:

I enllestim amb una de les melodies més divertides de la història:

La qualitat no és la millor, però el resultat és màgic.

La vida entorn la birra

2010-08-27T10:00:00.003+02:00

by Arnau

Fa uns mesos The Triangles sonava a The Chancletes i si algú deia Papa para ara pensàvem en Benet XVI apretant fort el pedal del fre. En canvi ara The Triangles i el seu Papa para ara ens reboten de neurona en neurona i les imatges d'una Menorca idílica ens acompanyen en aquelles migdiades d'estiu.

I l'any passat el mateix amb els Billie The Vision and the Dancers i el seu Summercat (que alguns encara pronunciem "Xurrai, xurrai, xurrai-xurrai I wanna ui uichu").

Però això no és nou. Si mirem enrere els amics d'Estrella Damm ens han acompanyat un estiu sí i un altre també amb els seus spots alegres, festius i, sobretot, més enganxosos que les mosques en un camping.

Si n'hagués de destacar un, a nivell personal em quedaria amb l'any 1997 i el divertidíssim 'Love and Respect' de Supa T and The Party Animals:

L'any següent arribaven els Blue 4 You i el seu tema Happy World, que no hem pogut trobar en anunci, però aquí el teniu en lletra i audio:

Això sí, si des del Tot està inventat n'hem de recordar un és el de l'any 2003, que convertia Barcelona altre cop en el segle XIX, tot un exemple que el passat segueix entre nosaltres.

Quina és la vostra preferida?

Millor tard...

2010-08-25T14:47:00.002+02:00

by Miki

Cada estiu que passa ens trobem amb el mateix drama, cada cop més exagerat, i aquest any ha estat més greu que els altres. Parlo evidentment de l'elecció de la cançó de l'estiu.

L'any passat l'elecció la va fer l'anunci de cerveza, però aquest any no ha estat acceptada la proposta.

Aix, aquells anys en els que personatges com el Koala o Melody (la primera cantant de crema catalana) ens feien aquest servei. Els vareu eliminar, oh, insensats!

Però quedar-se aquí seria casi ofensiu. Jo us proposo mirar més enrere i recuperar el primer gran generador de freaks a Catalunya: la Factoria Arús.

No ha tornat a existir un caçador d'especimens com ho va ser Javier Cardenas (de qui ja se li va dedicar un Qùe Se N'ha Fet de... el seu dia).

Aquí us deixem un recull dels hits que van marcar una època al mític Força Barça. Potser podem recuperar algun per salvar l'estiu.

Us en heu adonat? Leonardo Dantés com "l'amic de Toni Genil". Es fan tan grans...

MUTrix

2010-08-23T10:00:00.000+02:00

by Felip

Què hauria passat si els germans Wachowski haguessin nascut a prinicipis de segle XX? Doncs que hauríen patit la llei seca i així potser ens hauríem estalviat algunes de les seves pel·lícules - com les seqüeles de Matrix. Però com diu Jeff Goldblum a Jurassic Park "La vida se abre camino", és a dir que els Wachowski haurien conegut Al Capone i torrats de whiskey fins al cul segurament haurien parit una cosa semblant a aquesta:

En blanc i negre i amb títols de crèdit pel mig, però l'actor és molt més expressiu que el senyor Reeves.

I el manga va destruir el passat...

2010-08-20T10:00:00.005+02:00

by Arnau

Fa temps que, degut a grans pel·lícules com Transformers, El Equipo A o Pesadilla en Elm Street, sento la frase: "deixeu el passat en pau".

En part hi estem d'acord, el passat mereix mantenir el seu espai, la seva autonomia. En part hi estem en contra, el passat també es pot recordar, revisionar i reutilitzar. El què sí que tenim clar és que barbaritats com això són un delicte:

Això és Mutant Turtles: Choujin Densetsu-hen, un atemptat perpetrat a Japó, una 'seqüela' de Les Fabuloses Tortugues Ninja. Que més que SER una seqüela, DEIXA seqüeles si ho mires. Aquí teniu més exemples d'aquesta i d'altres reversions japoneses que fan por:

Com en Hulk posant-se trist i plorant... segurament perquè ha vist com ha quedat dibuixat.

I si anem més enrere també tenim en Chusín. No el de 'Chusín el precio lo pongo yo', no, l'altre, el dels pans, els peixos i les prostitutes santificades.

I a algú li sonen aquestes cares, per exemple?

Sí, són George W. Bush, Kim Jong Il i amics. Una manera molt 'manga' de prendre's l'actualitat geopolítica. I espereu, que quan es posen a mirar al passat ens presenten a Hitler...

I aquí, com qui no vol la cosa, es converteix en Super-guerrer.

Ala, no tinc més preguntes, senyoria.

Tot s'ha de cantar?

2010-08-18T16:36:00.002+02:00

by Miki

Els géneres cinematogràfics tenen les seves etapes, les seves edats d'or. Als anys 60 el western feia les delicies de la generació americana de la Guerra Freda, als 80 va ser la década dels detectius i de la Ciència Ficció i els 90 del cinema porno artifical. Però si hi ha un génere que ha anat subsistint durant anys i anys (per molts anys...perdó) ha estat el musical.

Des de Brodway i Londres ens han arribat grans produccions però també autèntics atemptats contra el sentit comú en forma de versions de grans films o artistes musicals. Un exemple dolorosament clar ha estat el musical sobre el Senyor dels Anells. Qui podria pensar que Gandalf podia obrir-se així de cames.

No podem passar per alt tampoc Mama Mia! o Hoy No Me Puedo Levantar. Sense comentaris.

Però al marge de gustos personals, els musicals son una de les formes més populars per reinterpretar el passat, una coseta que als del Tot Està Inventat ens agrada molt de fer.

Donant voltes per internet m'he topat amb una versió musical d'una gran saga cinematogràfica: Harry Potter. La pengem com a mostra de com hauria de ser un bon musical sortit d'una saga. Ja que ens carreguem l'épica, com a mínim riguem una estona.

The Times They Are a-Changin'

2010-08-16T10:00:00.000+02:00

by Felip

Això deia Bob Dylan fa temps. I tenia raó. I ara també tenim raó. Hi ha crisi i els temps estan canviant. Tant que alguns mites han hagut de mudar-se i canviar el seu negoci. El món ja no és el que era i fins i tot Mario i Luigi han caigut davant les necessitats de la moda. Ara jo no són ells, ara el seu paper el fan dos joves anabolitzats. I doncs, què se n'ha fet de Mario? I de Luigi?

Amb els diners que havien guanyat amb la seva primera pel·lícula es van mudar a Anglaterra seduïts pel fantàstic temps de Manchester United. Mario es va quedar amb Peach i Luigi amb Yoshi (qüestió de gustos). Les coses anaven bé, però anys després els ingressos cauen i la hipoteca encara s'ha de pagar. Van intentar posar en marxa de nou el negoci de la lampisteria, però en el món anglosaxó es veu que no són tan estúpids per pagar 150 euros per desembussar una canonada. No donava prou així que van capitalitzar l'atur i van fundar altres negocis:

Sí, una pastisseria i una pizzeria multicultural. Es van decidir per la via de l'alimentació. I sempre juntets. Tres carrers més avall hi ha la fruiteria de la Peach. En Yoshi fa de repartidor a domicili. I el petit bolet es va haver de sacrificar per la causa: pizza de xampinyons.

Ep, tot plegat es científic i comprovat. Ho expliquen a neatorama. I si no us ho creieu, aquí teniu el mapa.

Que lluny queda el passat

2010-08-13T10:00:00.000+02:00

by Arnau

L'altre dia, camí d'un sopar amb amics, comentàvem com ens ha canviat la tecnologia. Abans arribaves tard a una quedada i no podies avisar. Ni fer una perduda quan no hi havia ningú ni res d'això.

Però l'exemple d'avui encara va més enrere, cap a l'any 20 o 30...

Si és que la tecnologia ens ha canviat molt la forma de veure les coses!

Ah, i recordeu que Jesucrist (JC pels colegues) no té Twitter, però nosaltres sí: www.twitter.com/totestainventat.

Imatge vista (i traduida per) Mangas Verdes.

No tots els inicis fan por

2010-08-11T12:41:00.002+02:00

by Miki

Com ja em vist molts cops al Tot Està Inventat resulta molt divertit revisar el passat de la gent famosa d'avui dia. Això ho fem perquè som un programa on ens agrada no perdre de vista el passat, i també perquè tenim una mania insuperable per burlar-nos dels que estan millor que nosaltres.

Avui, però canviarem la dinàmica. Us deixem una mostra dels inicis de Jim Carrey a la petita pantalla ianqui amb un fragment d'un monòleg amb un tema que espero us faci reaccionar ja que ens hi posem.

Com podreu veure Carrey és un exemple de que no tots els passats son dolents o ridículs. Graciós, enginyós i compra les camises a la mateixa tenda que l'Imperdible Parker Louis. Què més es pot demanar?

Mario Kart rules!

2010-08-09T13:30:00.002+02:00

by Felip

Amics, amigues, alienígenes i plantes inanimades s'acosta el Nadal! Sí, aviat passaran les vacances i tocarà pensar en el Tio, els Reis, el Pare Noel i el Nen Jesús.

Aquí us deixem una gran idea per regalar:Sí, Super Mario Kart en format físic i real. És com un tragabolas però amb el joc mític de cotxes del lampista italià. Absolutament genial. Aquí teniu un vídeo de com funciona. Es recomanen aspirines perquè el so provoca molt mal de cap.

Hem estat buscant però no hem trobat on coi es pot comprar. Demaneu-ho als reis que ells ho veuen tot.

Darth Vader que estas entre nosaltres

2010-08-07T10:00:00.000+02:00

by Arnau

Ja sabeu que el tema Star Wars no és dels més tocats del blog. És més, intentem fugir d'aquest fenomen que acapara mitjans i hores de televisió i web. Però de vegades no podem obviar temes tan interessants com la imatge de Darth Vader, el dolent de la pel·lícula, que no hi ha manera de deixar de veure a tot arreu.

Segurament és el malvat més estimat i més conegut de la història del cinema. Tothom té alguna cosa a casa amb la cara d'aquest tio. Bé, més que amb la cara, amb el casc. I sinó mireu alguns exemples:

Tasses

Telèfons

Vestits per a mascotes

Fins i tot globus aerostàtics

Però el millor de tot, o el detonant, és que Darth Vader REALMENT està entre nosaltres, és viu i es dedica a robar bancs. I l'hem fotografiat!

Bé, en realitat no l'hem fotografiat nosaltres, sinó els amics de Failblog. Però el fet és que el mític casc de Darth Vader s'ha convertit en un dels icones més coneguts i utilitzats de la societat postmoderna.

Serà perquè és dolent? Perquè és de color negre? Perquè és rodonet i brillant? No, perquè si fos per això tots admirariem la calba d'OJ Simpson. Serà per alguna altra cosa.

Això sí, i ja per acabar, no podem evitar posar un vídeo 'in memoriam' d'un company del David Rius, un tècnic de so de la marca Tom Tom que va enregistrar les indicacions de Darth Vader pel seu nou model (això va en serio). Rest in Peace (això ja no).

Per tancar debats

2010-08-04T21:05:00.002+02:00

by Miki

Ja fa setmanes que cueja el debat sobre les "corrides" de braus i el Tot Està Inventat som concients de l'actualitat.

Però per desgràcia som un programa de records i l'actualitat sempre queda per darrere del passat, i amb un tema tan espinós no serà diferent.

Així doncs i per tancar aquest debat tan i tan polémic us deixem amb la nostra particular visió d'aquesta controvertida festa amb un mític curt del sempre massa fred Walt Disney.

[Mode metalero on] Iron Maiden!

2010-08-02T10:00:00.001+02:00

by Felip

Els que ens escolteu sovint sabeu com ens agrada parlar d'Iron Maiden, però no tal com sona, sinó amb un estil metalero, és a dir posant la veu ronca i cridant Iron Maiden. Ah i no oblideu posar els dits de les mans com si us hagués torturat la màfia russa (ja sabeu, fent el cobi). Total, ha arribat el moment de fer una classe del que realment és el Heavy Metal de la mà d'un friki virtuós sense gaire vida social.

A veure si així d'una vegada ens aprenem els gèneres per la secció de la versió., Deures d'estiu per la temporada 2010-11

Treure profit de les desgràcies

2010-07-31T10:00:00.000+02:00

by Arnau

Per un cop deixareu que em posi seriós, no? Ja sé que no és habitual, però la història de Clayton 'Peg Leg' Bates s'ho mereix. Ja ho veureu.

Normalment quan diem això de treure profit de les desgràcies ho diem en negatiu. Penseu per exemple en el tractament de Telecinco de les catàstrofes naturals. Però en el cas de Clayton 'Peg Leg' Bates (nascut a Carolina del Sud l'any 1907) ens referim a la seva capacitat d'aprofitar la seva propia desgràcia per tenir una vida millor.

Resulta que quan tenia 12 anys, l'amig Bates va perdre una cama amb la màquina de filar cotó. Una pèrdua que a molts els hagués amargat la vida. Però en el seu cas va tenir sort, ja que el seu tiet Wit li va fer una cama de fusta quan va tornar de la Primera Guerra Mundial.

A partir d'aquí la cosa encara va anar a millor, ja que Bates va agafar moral i es va decidir a fer allò que sempre havia volgut: aprendre a ballar claqué.

Sí, sí, no és una broma de mal gust. Clayton 'Peg Leg' Bates, un home amb una cama de fusta des dels 12 anys, va arribar a ser el primer afroamericà en participar a l'Ed Sullivan Show i, a més a més, ballant claqué.

Alguns ara direu allò de 'ui, sortia pel morbo'. Doncs no, perquè va sortir-hi 58 cops, a part d'actuar dues vegades pel rei i la reina d'Anglaterra.

I és que precisament la seva 'incapacitat' li servia a Bates per fer un claqué més complet, ja que amb la cama de fusta feia un so diferent, més similar a una línia de baix, un so d'acompanyament. Comproveu-ho vosaltres mateixos:

Per tant, i em poso seriós per últim cop, Clayton 'Peg Leg' Bates és un exemple del passat que demostra que cadascú, si ho intenta, pot arribar on vulgui.

Ala, ja tenim el post seriós de l'any.

Sempre depén de qui la faci

2010-07-29T09:57:00.002+02:00

by Miki

Com ja sabreu els seguidors del Tot Està Inventat sempre és millor reinventar que crear, o si més no és més fàcil. Però fins i tot a la reinvenció podeu trobar competició.

Us proposo un joc com exemple: Les 7 diferències! Però amb uns quants canvis. En comtes de dues imatges us donem a comparar dos vídeos. A la meva dreta amb una malla blaugrana excessivament ajustada i un final estrany La parodia d'Spiderman de Jack Black i Sarah Michelle Geller! I a la meva esquerra amb una malla verda excessivament ample la parodia del mateix film però de Rowan Atkinson i Tony Robinson! Ah sí, i en canvi de 7 diferències n'heu de buscar fins que us en canseu.

Geocitiesizer

2010-07-26T10:00:00.002+02:00

by Felip

Geocitiesizer o geocitiestzador! Quants anys teniu? Recordeu les mítiques pàgines de Geocities? Sí, era aquella època en blanc i negre en què els pioners d'internet creaven el terme "kitsch" amb fons roses i lletres de color lila. Ep, tot això darrera de grans anuncis que impedien veure el contingut. Però què coi! Eren altres anys i calia atrevir-se amb el llenguatge html! Això era abans dels blog que ens ho han fet tot molt més fàcil. Llavors si que calia pelar-se els colzes per tenir una pàgina web.

Eren altres temps... ni millors ni pitjors, però si més divertits. En qualsevol cas, Geocities està mort. Si entreu a la direcció us trobareu una pàgina de Yahoo amb un blanc molt elegant. Res de roses, liles, verds, blaus. Tampoc hi ha gifs movent-se amunt i avall en forma d'M&Ms o de nadons que ballen. Res de res. Però l'esperit de Geocities no ha mort. Voleu saber com seria aquest blog fa 15 anys? Aquí ho teniu:

I aquí el link. Atenció que ens han fotut música, com oblidar aquelles músiques midi del Geocities!

Ara vosaltres també podeu convertir el vostre perfil de facebook, el twitter, el vostre blog o la pàgina de la Generalitat en una web de Geocities. Amb el nou Geocitiesizer! Ja us hem dit sempre que Tot està inventat!

Educació i Creativitat

2010-07-23T16:20:00.007+02:00

by Miki

Pregunta d'exàmen, "listillos": L'educació estimula la creativitat? Podríem nodrir tota una Secció del nostre estimat Debat amb aquesta pregunta, però passant d'una enriquidora tertulia us deixo l'opinió que te al respecte Sir Ken Robinson, que de ben segur serà més profitós per a tots.

I tot amb aquell toc britànic tan encisador...aix

Els clàssics, més vius que mai

2010-07-21T10:00:00.003+02:00

by Arnau

Ja hem dit molts cops que "tot està inventat", que el passat torna o s'actualitza, però no s'inventa res de nou.

Això sí, anem fent connexions. Estranyes connexions que ens donen productes nous. Per exemple, una actualització del mític joc Doom II, aquell de disparar i amb el que alguns ens vam marejar per primer cop (teòricament era com en 3D, però no de les d'avui en dia, sinó de les de moure's i mirar en primera persona).

Imagineu-vos l'equació: Doom II + Mundial Sud-àfrica

Poseu el so, però no molt fort, no prenguéssiu mal!

Tetris o Tètric

2010-07-19T10:08:00.003+02:00

by Felip

Poques coses són el que semblen. Ni els protagonistes de sèries adolescents tenen 18 anys ni Paul McCartney és un senyor gran! Senyors, senyores, alienígenes i plantes inanimades... aquí ja no ens mamem el dit. Així que és hora de conèixer la terrible realitat de Tetris! No he pensat mai per què coi és diu Tetris? Per què el seu nom s'assembla tant a Tètric? D'on surten aquelles peces quadrades de colorins? Aquí hi ha la resposta:

Sí, el Tetris, una màquina recicladora del món dels videojocs. On pensàveu que anaven els fantasmes menjats pel Pacman, els bolets del Mario o les restes de les naus de l'Space Invader? Al cel dels videojocs? Il·lusos!

Prou conya, això és una samarreta que es pot comprar. El seu autor va morir tristament decapitat com si fos un dels mamelucs aquells que sortien a Indiana Jones i l'última croada... "Sólo el penitente pasará... el penitente se arrodilla ante Dios"

via: microsiervos

Un vida...llarga?

2010-06-30T08:00:00.003+02:00

By Miki

Hi ha gent que pensa que la vida és un camí llaaaaaaarg que no pot resumir-se en un sospir. Doncs amb l'ajuda d'un dels "filòsofs" més grans del segle XX us demostrarem que sí, que la vida és pot resumir en un sospir. Bé, en un sospir no ho sé, si més no en un sospir molt llarg...

Seguint el seu exemple un grup de persones inverteix mig minut diari en fer-se una foto i construir així una sèrie sobre uns quants anys de la seva vida. Així ho ha fet Noah. Aquest noi ens ensenya 6 anys de la seva vida en 90 segons.

Vanila Ice i els teus gin tonics

2010-06-27T09:12:00.005+02:00

by Arnau

Ja us vam dir que aquest blog no parava ni a l'estiu i avui ho demostrem amb escreix (no confondre amb Screech, de Salvados por la campana).

I dic que ho farem amb escreix perquè no només us portem un tema del passat, sinó que és un tema del passat relacionat amb el present i amb l'estiu perquè senyors i senyores, ja tenim glaçons de gel de Vanila Ice!

Pels que no el recordeu, Vanila Ice era un dels primers rapers blancs, amb un tupé que va fer escola (d'aquí podria haver-ne sortit el gran Ace Ventura per exemple). I va ser famós precisament per una cançó que deia "ice, ice, baby" o sigui "gel, gel, nena" (traduït nivell Opening).

Un il·luminat va pensar que això no es podia quedar només en una cançó i va inventar els gels que us presentem a continuació, ideals per fer-se un bon gin tonic d'estiu, això sí, amb molt d'estil.

Això és l'Ice Ice Baby Cub Maker

Evidentment, no podia faltar el videoclip:

Torero, torero y olé!

2010-06-11T17:54:00.004+02:00

By Xavi

Toros sí, toros no. Sé que l'inici d'aquest post sembla que l'escrigui en Josep Cuní, però el tema està d'actualitat i properament es decidirà si les corrides de toros (sona malament, ho sé, però em fio de TV3 i utilitzo aquesta expressió).

Jo no vull fer debat sobre el tema, però si que us presento un vídeo de la banda alemanya Xmal Deutschland, que la vaig descobrir l'altre dia en un reportatge sobre la música gòtica.

Han tingut una carrera curta (des de 1980 fins el 1989) i inicialment estava format només per dones (coses de la paridaz, com diria en ZP). Escoltem el tema Matador de 1986, que us farà reflexionar sobre el tema dels toros i veureu com perceben el tema els europeus del nord.

No us perdeu, això sí, com diuen "cariño"...

I sí, els ulls de la cantant -i la cara de boja que posa- espanten.

Enyorança

2010-06-10T11:46:00.003+02:00

by Arnau

N'hem parlat alguns cops, però mai ens n'acabem de cansar: Enyorem les velles aventures gràfiques.

Sí, som pesats, però no som els únics. La xarxa està plena de referències als títols de LucasArts o Sierra, noms com Monkey Island, Simon the Sorcerer o, evidentment, Maniac Mansion.

I aquí en posem un parell d'exemples. El primer és un vídeo sobre una idea que ens atrau molt a nosaltres: "què hauria passat si...?" I aquest cop és "Què hauria passat si els experiments de Resident Evil haguéssin passat dins el joc de Maniac Mansion?". Sona a invent del TBO, però no ho és, la veritat és que queda molt bé.

Si voleu veure la resta teniu les quatre parts al canal de Youtube de Major Neese.

I el segon cas és més d'estil viatge en el temps: Com seria un videojoc de Perdidos... fet per LucasArts els anys 80? Impressionant.

En podeu veure més exemples a: Kotaku.